El proppassat 6 de novembre vaig fer una visita a la parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès. No hi havia cap motiu especial de festa major o confirmacions, etc. Simplement el bisbe presidia i compartia l'Eucaristia i després departia amb la feligresia ajudat per una mica de cava i coca.
Em van lliurar l'últim número de la revista Forja –una revista editada per la parròquia- en el qual el Sr. Bisbe compartia portada amb un heroi local anomenat Dani Pedrosa. Un joveníssim bicampió del món de motociclisme amb només 18 anys.
Diferents feligresos van coincidir en el mateix comentari: "És un crack, un gran campió, molt jove, i sobretot crida l'atenció el fet que és molt humil, molt senzill i mai parla d'ell mateix, ni s'atribueix els mèrits, mai diu jo, sinó que sempre acostuma a dir nosaltres quan parla dels èxits.
Em va agradar molt aquesta actitud. No sé fins a quin punt això pot respondre a consignes dels patrocinadors de no parlar en singular sinó en plural per donar sentit d'equip. Per comprovar-ho s'haurien d'analitzar les respostes dels diferents campions a les preguntes dels periodistes i fer les estadístiques pertinents. Però en qualsevol cas aquestes consignes difícilment podrien anul•lar les actituds més pregones de la personalitat de cadascú, ja siguin actituds d'egocentrisme o bé de senzillesa. En el cas del nostre campió, penso que reflecteixen amb no poca precisió el seu temperament, el seu tarannà natural.
En tots els ordres de la vida, en tots els estaments socials, en totes les professions, a totes les edats, trobem persones que comparteixen els seus talents, les seves qualitats, els seus èxits, amb els companys de camí. Persones que quan s'expliquen fan servir el nosaltres encara que quasi tot el mèrit sigui seu. I això és bonic i oxigena les relacions personals, ja siguin de parella, de família, de feina, d'esbarjo. Aquesta actitud fa ben paleses entre moltes altres coses dues de ben importants: un cor generós que comparteix el do rebut i un esperit d' equip, fins i tot podríem apuntar a un esperit de comunitat. D'altra banda, quan trobem una persona talentosa que arriba a l' èxit i que a més a més és humil, la seva figura se'ns fa particularment atractiva.
La societat actual és summament competitiva i crec que no exagero amb l'afirmació que tendeix a l' individualisme. En aquest context, la inclinació a dir nosaltres, més encara, la inclinació a viure el nosaltres, significa avançar en el procés personal de fer el pas del jo i el tu al nosaltres. Si se'm permet la comparació, seria com deixar de ser cada un individualistament un gra de blat per convertir-se i compartir tots plegats el fet d'esdevenir pa, que és molt més important. No vol dir que el jo quedi anul•lat o fins i quedi mort. No es tracta de ser anul•lat o de morir, sinó més aviat de superar dos perills concrets: l' individualisme estèril i el col•lectivisme gregari.
A l'altre extrem d'aquesta actitud trobem la contrària, la del qui sempre parla en primera persona, la del qui sempre es posa les medalles que li corresponen per dret, i també les que son col•lectives i fins i tot les que corresponen als altres si aquests es descuiden. Tots coneixem persones d'aquesta mena. Tots tenim el perill de tornar-nos així. Egocèntrics i fins i tot egoistes. Això revela una actitud de fons que podríem anomenar hipertròfia d'ego, és a dir, un augment excessiu i desproporcionat en la consideració de si mateix. De vegades es tracta, en el fons, d'un simple mecanisme de defensa. Malaltia psicològica i moral. Que el Senyor ens lliuri d'aquest mal. Que nosaltres vetllem per no caure en aquesta temptació.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Em van lliurar l'últim número de la revista Forja –una revista editada per la parròquia- en el qual el Sr. Bisbe compartia portada amb un heroi local anomenat Dani Pedrosa. Un joveníssim bicampió del món de motociclisme amb només 18 anys.
Diferents feligresos van coincidir en el mateix comentari: "És un crack, un gran campió, molt jove, i sobretot crida l'atenció el fet que és molt humil, molt senzill i mai parla d'ell mateix, ni s'atribueix els mèrits, mai diu jo, sinó que sempre acostuma a dir nosaltres quan parla dels èxits.
Em va agradar molt aquesta actitud. No sé fins a quin punt això pot respondre a consignes dels patrocinadors de no parlar en singular sinó en plural per donar sentit d'equip. Per comprovar-ho s'haurien d'analitzar les respostes dels diferents campions a les preguntes dels periodistes i fer les estadístiques pertinents. Però en qualsevol cas aquestes consignes difícilment podrien anul•lar les actituds més pregones de la personalitat de cadascú, ja siguin actituds d'egocentrisme o bé de senzillesa. En el cas del nostre campió, penso que reflecteixen amb no poca precisió el seu temperament, el seu tarannà natural.
En tots els ordres de la vida, en tots els estaments socials, en totes les professions, a totes les edats, trobem persones que comparteixen els seus talents, les seves qualitats, els seus èxits, amb els companys de camí. Persones que quan s'expliquen fan servir el nosaltres encara que quasi tot el mèrit sigui seu. I això és bonic i oxigena les relacions personals, ja siguin de parella, de família, de feina, d'esbarjo. Aquesta actitud fa ben paleses entre moltes altres coses dues de ben importants: un cor generós que comparteix el do rebut i un esperit d' equip, fins i tot podríem apuntar a un esperit de comunitat. D'altra banda, quan trobem una persona talentosa que arriba a l' èxit i que a més a més és humil, la seva figura se'ns fa particularment atractiva.
La societat actual és summament competitiva i crec que no exagero amb l'afirmació que tendeix a l' individualisme. En aquest context, la inclinació a dir nosaltres, més encara, la inclinació a viure el nosaltres, significa avançar en el procés personal de fer el pas del jo i el tu al nosaltres. Si se'm permet la comparació, seria com deixar de ser cada un individualistament un gra de blat per convertir-se i compartir tots plegats el fet d'esdevenir pa, que és molt més important. No vol dir que el jo quedi anul•lat o fins i quedi mort. No es tracta de ser anul•lat o de morir, sinó més aviat de superar dos perills concrets: l' individualisme estèril i el col•lectivisme gregari.
A l'altre extrem d'aquesta actitud trobem la contrària, la del qui sempre parla en primera persona, la del qui sempre es posa les medalles que li corresponen per dret, i també les que son col•lectives i fins i tot les que corresponen als altres si aquests es descuiden. Tots coneixem persones d'aquesta mena. Tots tenim el perill de tornar-nos així. Egocèntrics i fins i tot egoistes. Això revela una actitud de fons que podríem anomenar hipertròfia d'ego, és a dir, un augment excessiu i desproporcionat en la consideració de si mateix. De vegades es tracta, en el fons, d'un simple mecanisme de defensa. Malaltia psicològica i moral. Que el Senyor ens lliuri d'aquest mal. Que nosaltres vetllem per no caure en aquesta temptació.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa