Avui iniciem un nou any cristià. Celebrem el primer diumenge d’Advent, el període de quatre setmanes amb el que ens preparem per a la celebració del Naixement de nostre Senyor Jesucrist.
El primer diumenge d’Advent, en la litúrgia, és profundament marcat per una crida solemne a la vigilància. A cada un dels cicles de lectures de l’Evangeli se’ns parla de la necessitat d’estar vigilants. Sant Marc, al cicle B que comencem enguany, inclou fins tres vegades el manament de “vetllar” en les paraules de Jesús. I la tercera vegada ho fa amb una certa solemnitat: “I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu”.
No és només una recomanació ascètica, sinó una crida a viure com a fills de la llum i del dia. Això forma part de la realitat bàsica de la nostra vida cristiana, de la coherència de la nostra fe i del nostre amor. I és també la nostra esperança.
Aquest Advent desitjo referir-me a les principals figures del camí d’aquest temps litúrgic. El profeta Isaïes és el profeta per excel·lència del temps de l’espera, és el profeta de l’esperança, per això ens acompanya durant l’Advent. És una figura propera a nosaltres i a les nostres expectatives pel seu desig d’alliberament, pel seu desig d’absolut, de Déu.
Aquesta primacia de Déu és el nostre primer compromís davant del món d’avui com a cristians. Cal que ens autoevangelitzem sempre de nou. L’inici de l’any cristià és una bona ocasió per a recordar-nos-ho. El nostre Pla Pastoral Diocesà per aquest any ens invita a anar més enllà dels nostres temples, de les nostres comunitats, a ser una presència significativa i missionera enmig del món.
No podem oferir un altre missatge que no sigui el primat de Déu. Isaïes ens hi ajuda en proposar-nos que renovem la nostra esperança en Déu. “Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-Redemptor. Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes”.
Els cristians sabem que el nostre Déu se’ns ha fet present en el Crist. Ell ha esquinçat el cel i ha vingut a compartir la nostra contradictòria existència. La bellesa expressiva d’Isaïes no amaga el costat més fosc de la vida humana, amb unes expressions que semblen escrites per al nostre temps de crisi econòmica, de crisi de valors, de indubtable crisi moral: “Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més neta que la roba tacada d’impureses. Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i es nostres culpes se’ns emporten com el vent”. La forta crisi religiosa del nostre temps queda reflectida en aquestes paraules del profeta, que ningú no dubtarà s’acompleixen també avui. “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.
Però per damunt de la cruesa de la realitat del mal moral –tan present a la gènesi de la crisi actual-, hi ha la fe i en definitiva l’esperança en un Déu que és Amor, com no para de recordar una i altra vegada al món actual el nostre Sant Pare: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre Pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans”. Tal com diu Sant Pau, Déu Pare, en Crist, ha donat un sí al món. Siguem testimonis d’aquesta esperança enmig de la crisi actual.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa