El temps litúrgic de Pasqua és una bona oportunitat per a endinsar-nos en el misteri de Crist, que és llum que a il·lumina el misteri de l’ésser humà. Aquests diumenges pasquals em proposo comentar alguns punts de la meva carta pastoral per a aquest curs, que he dedicat a l’acció caritativa i solidària de l’Església, però el seu centre i fonament és Crist, perquè l’Església és com el seu signe i el seu instrument eficaç en el transcurs de la història. El Concili Vaticà II parla de l’Església com a sagrament de Crist.
La constitució pastoral Gaudium et Spes, d’aquest concili, ens ofereix una bona síntesi en el número 22: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix veritablement en el misteri del Verb encarnat... Ell és “la imatge del Déu invisible” (Col 1,15), ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada pel pecat. Com que en ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Per la seva encarnació, el Fill de Déu en certa manera s’ha unit amb cada home. Treballà amb mans humanes, pensà amb intel·ligència humana, obrà amb voluntat humana, estimà amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, encara que sense pecar”.
La plenitud de la vida de Crist és la seva Pasqua, la seva mort i resurrecció. Però aquest Crist germà nostre no és una figura que es queda en la història, com un record agradable que ja ha passat. És el Crist vivent, el qui està present en l’Església cada dia fins a la fi del món, el qui actua en els sagraments. La vivència d’aquesta veritat és fonamental i és perenne, i l’hem de viure sempre, però més encara en aquest temps pasqual.
Els Evangelis ens descriuen sobre tot l’amor de Crist envers nosaltres, que té la seva plenitud en el fet de donar la vida per a la salvació de tots. Ell ensenya als deixebles que “ningú no te un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13). Arribada l’hora de la passió, “havent estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jo 13,1).
Jesús manifesta la seva solidaritat en primer lloc pel fet de l’encarnació, compartint la nostra condició humana, fent-se home com nosaltres. Aquest amor solidari és present en tota la seva vida terrenal i es manifesta de manera particular envers els qui sofreixen, amb els cansats i afeixugats, i s’expressa de manera especial amb el seu sacrifici redemptor a la creu.
Jesucrist és el “bon samarità” de la humanitat. Ve –en la seva presència física a Palestina i en la seva acció misteriosa en els sagraments- a salvar, a guarir, a omplir de vida. No ha vingut a condemnar les persones sinó a salvar-les. “He vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir” (Jo 10,10).
El sentit de la vida humana consisteix, doncs, en experimentar la salvació de Déu en Crist, consisteix en obrir-se a l’amor de Déu i també en correspondre a aquest amor i compartir-lo amb els germans.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa