Vull ajudar amb aquestes reflexions als qui reemprenen les activitats del nou curs, tant als centres escolars, com a les institucions acadèmiques i universitàries, com també a les institucions religioses, als seminaris, parròquies, moviments, etcètera.
La meva invitació serà molt clàssica. Comencem tenint fe en el que fem, creient en el seu sentit, en el seu valor, malgrat els temps siguin difícils. I comencem amb bona moral, amb esperança. Per això, comencem posant-ho a les mans de Déu. Segons la tradició cristiana, s’acostuma a començar el nou curs amb una missa de l’Esperit Sant, o en tot cas amb un acte de pregària que pot revestir diverses formes. Sigui quina sigui la forma concreta, es tracta d’una invocació a Déu. Iniciar el nou curs amb una pregària, personal o comunitària, és demanar també el do de l’esperança. Hom pot reiniciar una activitat sense esperança?
El papa Benet XVI, en la seva segona encíclica sobre l’esperança titulada Spe Salvi, parla de tres “llocs” d’aprenentatge i de l’exercici de l’esperança. El primer –l’únic al que avui em referiré- és la pregària com a escola d’esperança. “El lloc primer i essencial d’aprenentatge de l’esperança és la pregària”, diu el Papa. I afegeix: “Quan ja ningú no m’escolta, Déu encara m’escolta. Quan ja no puc parlar amb ningú, ni invocar ningú, sempre puc parlar amb Déu. Si ja no hi ha ningú que pugui ajudar-me, Ell pot ajudar-me. Si em veig abandonat a l’extrema soledat, qui resa mai no està sol del tot”.
El Papa aporta l’exemple d’un gran testimoni d’esperança dels nostres dies: el ja difunt i inoblidable cardenal vietnamita Nguyen Van Thuan, qui per la seva condició de bisbe hagué de passar tretze anys a la presó, nou dels quals en complert aïllament. En els seus darrers anys, com a responsable de la Pontifícia Comissió Justícia i Pau, al Vaticà, ens deixà un preciós opuscle, titulat precisament “Pregàries d’esperança”.
Recordem el que d’ell diu el Papa: “Durant tretze anys a la presó, en una situació de desesperació aparentment total, l’escolta de Déu, poder parlar-li, fou per a ell una força creixent d’esperança, que després de la seva alliberació li permeté de ser per als homes d’arreu del món un testimoni de l’esperança, aquesta gran esperança que no s’apaga ni tant sols en la nit de la soledat”.
Per tal que la pregària produeixi en nosaltres una purificació interior, el Papa indica que la pregària ha de ser molt personal, de confrontació del meu jo amb Déu, amb el Déu viu. Però, per altra banda, ha d’estar guiada i il·luminada una i altra vegada per les grans oracions de l’Església i dels sants, per la pregària litúrgica, “en la que el Senyor ens ensenya constantment a resar correctament”.
I aporta Benet XVI de nou el testimoni del cardenal Van Thuan, el qual confessa que al llarg de la seva vida hi hagué períodes d’incapacitat per resar i que s’aferrà a les paraules de la pregària de l’Església: el Parenostre, l’Ave Maria i les pregàries de la litúrgia. Amb l’oració –diu el Papa- “ens fem capaços de la gran esperança i esdevenim ministres de l’esperança per als altres: l’esperança en sentit cristià és sempre esperança per als altres. I és esperança activa, amb la que lluitem per tal que les coses no acabin amb un “final pervers”. És també esperança activa en el sentit que mantenim el món obert a Déu. Tan sols així permaneix també com a esperança veritablement humana”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa