Estem immersos en el temps de la Quaresma. Temps per a acompanyar Jesucrist en la seva estada al desert. Els quaranta dies –aquesta és l’etimologia de la paraula “Quaresma”- en els que Jesús assumeix el seu messianisme de servei i d’oblació d’ell mateix per a la salvació del món. Els quaranta dies de la Quaresma són l’ocasió propícia per a viure l’”espiritualitat de l’èxode, els anys llargs –quaranta- de peregrinació del poble d’Israel fent camí cap a la terra promesa. Una terra promesa que per als cristians és la vida eterna, iniciada ja misteriosament durant la nostra peregrinació terrenal.
Penso que en aquest temps de Quaresma ens pot ajudar una reflexió que el Papa Francesc ens proposa sovint. Una de les expressions que fa servir més és “la sortida d’un mateix”, o bé “l’èxode d’un mateix”. Aquest èxode d’un mateix és, segons ell, el moviment que ha de caracteritzar la vida del cristià i, per extensió, la vida de l’Església. Es tracta de sortir d’un mateix per a arribar allà on està l’altre amb la finalitat de pal·liar el seu sofriment i treballar perquè pugui desenvolupar -se plenament com a ésser humà.
En la nostra societat actual podem trobar molts elements positius i també d’altres que és ben clar que es poden millorar. La Quaresma, temps d’exercici, d’esforç, de sacrifici, de conversió, és un temps propici per a superar l’egoïsme, l’egocentrisme, el narcisisme que tots portem dintre nostre i que resulta tan encomanadís.
La persona egocèntrica i narcisista tendeix a considerar que ella és especial i superior als altres. El seu centre d’interès sempre és ella mateixa i per això no sol captar les necessitats dels altres ni empatitza per res amb els qui l’envolten. Li molesta l’èxit dels altres, que mai no reconeixerà. Al contrari, tendeix a exagerar les pròpies capacitats i encerts, per exigus que siguin i a esperar que els altres els reconeguin i els elogiïn sense mesura. Per això tendeix a parlar sempre d’ella mateixa, reclamant l’admiració dels altres i emprant contínuament el pronom personal de primera persona singular, “jo”, per comptes del “nosaltres”.
És urgent que avancem en l’espiritualitat de l’èxode que ens proposa el Papa. L’èxode d’un mateix és un moviment de descentrament, que consisteix en no posar-nos nosaltres al centre, sinó posar-hi Crist, de manera que quan posem el Senyor al centre, Ell ens mou necessàriament en direcció als altres. En el seu discurs als participants en el Congrés Internacional sobre la catequesi, el Papa va exhortar els catequistes a transmetre la fe, a sortir dels seus entorns còmodes, a obrir-se als altres adequant el missatge alliberador de Crist a cada situació i a cada context.
“Caminar des de Crist –diu el Sant Pare- significa imitar-lo i sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre. Aquesta és una experiència bonica i bastant paradoxal. ¿Per què? Perquè el qui posa Crist al centre de la seva vida es descentra. Com més t’uneixes a Jesús i ell es converteix en el centre de la teva vida, més et fa sortir de tu mateix, et descentra i t’obre als altres. Aquest és el veritable dinamisme de l’amor; aquest és el moviment de Déu mateix”.
L’èxode d’un mateix és la condició de possibilitat de la “cultura de l’encontre” que Francesc defineix en molts dels seus discursos. L’èxode d’un mateix és la condició indispensable per a atènyer el trobament, tan amb el proïsme com amb Déu.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa