La caritat com a tasca de l'Església

En la segona part de l'encíclica Deus caritas est, el Papa Benet XVI planteja la qüestió de la solidaritat i l'ajut desinteressat al proïsme com a forma d'amor. Desitja mostrar com l'amor que ve de Déu ha de manifestar-se en el nivell personal, de cada creient, i també com a acte de la comunitat, com a acte eclesial i organitzatiu. Si és realment veritat que l'Església és expressió de l'amor de Déu, de l'amor que Déu té a la criatura humana, també ha de ser veritat que l'acte fonamental de la fe genera un acte eclesial. L'Església ha de ser una comunitat d'amor. La caritat és una tasca de l'Església i la caritat de l'Església és una manifestació de l'amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Segons el Sant Pare, aquest amor, que anomenem caritas, no és una mera organització d'ajuda al necessitat, sinó que es tracta de l'expressió necessària de l'acte més profund de l'amor personal amb què Déu ens ha creat, suscitant en el nostre cor la inclinació a estimar. L'amor al proïsme és una obligació per a cada un dels fidels i per a tota la comunitat eclesial, que en la seva activitat caritativa ha de reflectir l'amor trinitari. Des del principi hi hagué consciència d'aquesta obligació i els cristians de la primitiva comunitat de Jerusalem vivien units i ho tenien tot en comú (Fets, 2). Comparteixen els seus béns, entre ells no hi ha diferència entre rics i pobres. Amb el ràpid creixement i extensió de l'Església resulta en la pràctica impossible de mantenir aquesta forma radical de comunió dels béns materials, però el principi roman igualment, i per això en tota comunitat cristiana cal que hi hagi una capacitat de compartir, de tal manera que no hi hagi pobres. Més endavant, es fa evident la necessitat d'una determinada organització per portar a terme amb més eficàcia el subministrament als necessitats. D'aquesta forma sorgeix la diaconia com a servei de l'amor envers el proïsme, realitzat comunitàriament i de forma ordenada. Aquest exercici de la caritat és confirmà com una de les accions essencials. La naturalesa íntima de l'Església s'expressa, d'aquesta manera, en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu, celebració dels sagraments, servei de la caritat. Són missions que no es poden separar. L'amor envers els necessitats i les accions conseqüents per posar remei a les seves necessitats no son una acció de suplència o de substitució, a causa de les carències dels serveis públics. Es tracta de quelcom essencial per a l'Església, forma part de la seva naturalesa íntima, com l'acció evangelitzadora o el servei dels sagraments. L'Església és la gran família dels fills de Déu en el món. En una família no és lògic que uns membres visquin en l'abundància mentre d'altres passen necessitat. L'amor de Déu conegut, cregut i viscut ens porta a compartir-ho tot amb els germans en l'Església i també ens porta a traspassar els confins de la mateixa Església per viure la universalitat de l'amor compartint la vida i els béns amb tot ésser humà necessitat. L'activitat de l'Església en tots els seus membres ha de ser una expressió de l'amor de Déu. Un amor rebut, compartit i projectat, que cerca el bé de l'Església i el bé de tot ésser humà que trobem en el nostre camí. +Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa