La comunió amb Déu en la fe i en l’esperança culmina i s’expressa en la comunió de caritat, de l’amor a Déu i als germans. Aquest diumenge em referiré a la tercera virtut teologal.
A partir del text de la primera carta de sant Joan segons el qual “Déu és caritat i el qui roman en la caritat roman en Déu” (1Jo 4,16), el Concili Vaticà II ensenya que “el do primer i més necessari és la caritat, amb la qual estimem Déu sobre totes les coses i el proïsme a causa d’ell. D’aquí ve que la caritat envers Déu i envers el proïsme és el distintiu del veritable deixeble de Crist” (Constitució dogmàtica Lumen Gentium sobre l’Església, 42)
L’amor de Déu Pare s’ha manifestat en l’entrega del seu Fill per a la salvació del món i en el do de l’Esperit Santa que porta al seu ple acompliment l’obra de Crist. La caritat és la resposta a aquest amor primer de Déu a nosaltres. “Amor amb amor es paga” diu un refrany que pot tenir una bona lectura teològica.
Edith Stein, que va deixar l’estudi de la filosofia per a ingressar en un monestir de Carmelites, és una de les grans estudioses de santa Teresa de Jesús i de sant Joan de la Creu. Amb el nom de Teresa Beneta de la Creu deixà escrita una obra extraordinària titulada La ciència de la creu, que va quedar incompleta a causa de la seva deportació, perquè era jueva, a diversos camps de concentració per a finalment ser condemnada a morir en les càmeres de gas a Auschwitz. Ella i sant Maximilià Maria Kolbe varen deixar en aquest lloc, símbol de la humanitat anticristiana, uns exemples admirables d’amor cristià.
Edith Stein va deixar escrit que “l’amor de Crist no coneix límits, no es cansa mai i no s’espanta davant la misèria humana. Crist va venir per als pecadors i no per als justos. I si l’amor de Crist viu en nosaltres, aleshores actuarem com Ell i anirem a la recerca de les ovelles perdudes. L’amor natural busca apoderar-se de les persones estimades i posseir-les, si pot ser, de manera exclusiva. Crist vingué al món a fi de recuperar per al Pare la humanitat perduda; i el qui estima amb el seu amor,vols els homes per a Déu i no per a ell”.
¡Quina consigna més bona per a una acció pastoral inspirada en la caritat, en l’amor com a donació generosa, a imitació de l’actuació de Déu! Edith ho resumia així: “El qui s’ocupa amb afany de guanyar i de conservar (les persones) per a ell, aquest perd; qui les entrega a Déu, aquest guanya”.
La virtut de la caritat és do de Déu, do del seu Esperit, gràcia de Jesucrist mort i ressuscitat. El cristià és aquell que estima amb el cor, però amb un “cor nou”, creat per Déu en ell. La caritat ha de guanyar àmbits on les persones siguin respectades, escoltades i acollides. Llocs on l’anonimat de les grans ciutats i la duresa del món econòmic i laboral trobin un contrapès saludable. El teòleg Henri de Lubac va dir que “l’humanisme cristià ha de ser un humanisme convertit”. És oportú que ho recordem en aquest temps de Quaresma.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa