Desitjo referir-me encara a la qüestió social que la festa del Treball del primer de maig i la festa de Sant Josep Obrer ens planteja cada any. Tracto el tema amb respecte –ho confesso obertament- perquè sóc conscient que la qüestió te una gran complexitat i que es tracta d’un problema que ens sobrepassa. Però no fins al punt de portar-nos a negar la responsabilitat personal. Negar aquest principi seria anticristià i introduiria una passivitat –i en definitiva un pessimisme- que seria molt negatiu fins i tot socialment.
M’animen a entrar en el tema unes paraules del Papa Benet XVI en les quals fa al·lusió al realisme, la confiança i el redescobriment de valors de fons sobre els quals haurem de bastir el futur: “La crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves formes de compromís, a sostenir-nos en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D’aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d’una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada, més que no pas resignada” (Cáritas in veritate, n. 21).
En la meva visita pastoral, en diàleg amb els membres de les parròquies, vaig comprovant la persistència de la crisi i les seves conseqüències en les famílies. També he constatat l’esforç que fan les nostres parròquies per a ajudar les famílies que pateixen en gran manera les conseqüències d’aquesta crisi. Com a ciutadans responsables és obligat preguntar-nos i preguntar què poden fer els governs per a sortir de la crisi i per a prevenir noves recaigudes en el futur. Però també existeix –com he dit- una responsabilitat personal. En aquest sentit tots ens hem de preguntar què podem fer. Voldria recordar dos valors que són alhora humans i també profundament cristians: l’austeritat i la solidaritat.
L’austeritat, primer de tot. El nostre estil de vida ha de deixar de banda la idea absurda del creixement material per ell mateix i caldrà interioritzar la convicció que no podem seguir malgastant tot allò que ens ofereix la natura i el nostre treball, si hom te la sort de tenir-ne. S’imposa cada vegada més una cultura d’austeritat. Però per a tots i vull dir-ho sense demagògia. En aquest sentit és molt important l’exemple que puguin donar les autoritats governamentals, amb fets i no només amb paraules. Si no és així, avançar en aquesta línia serà molt difícil per a no dir impossible.
Un lema –l’ha proposat Càritas- m’ajuda a veure més clar el que vull expressar: “Viu senzillament perquè d’altres, senzillament, puguin viure”. D’això es tracta. Una generació que ara ha arribat a la vellesa va viure entre moltes penúries i estretors. En canvi, les generacions més joves han crescut acostumats a malversar. Deixo al lector o a l’oient la reflexió sobre aquesta cultura del malbaratament. Ja és un lloc comú dir que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats com a col·lectivitat social.
Ens costarà molt d’esforç per a entrar en la cultura del “consum responsable”. Però si som capaços d’assumir-la, els seus efectes socials, laborals, econòmics i fins i tot mediambientals seran tan positius que potser podrem arribar a dir algun dia que la crisi ens ha obligat a reeducar-nos.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa