L’Església celebra aquest diumenge la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. El papa Francesc ha volgut que el tema de la jornada d’enguany fos el de la comunicació i la família, ja que el passat mes d’octubre es va celebrar un Sínode dels bisbes extraordinari sobre la família i el mes d’octubre vinent es celebrarà un Sínode –aquest de caràcter ordinari- sobre el mateix tema.
En el missatge sobre aquesta jornada el Papa tracta de l’experiència de la comunicació en la família, sobretot entre pares i fills. La primera ja es dóna al sí matern i es tracta d’una experiència “feta d’escolta i de contacte corporal, on comencem a familiaritzar-nos amb el món extern en un ambient protegit i amb el so tranquil·litzador del batec del cor de la mare”. Aquest encontre, aquesta primera relació en el claustre matern, es converteix en la primera experiència de comunicació.
Després del naixement, la comunicació està cridada a prolongar-se i a créixer perquè romanem en un àmbit concret que és la família. La família, diu el Papa, “és el lloc on s’aprèn a conviure en la diferència: diferències de gèneres i de generacions, que comuniquen més que res perquè s’acullen mútuament, perquè entre ells hi ha un vincle. I com més ampli és el ventall d’aquestes relacions i més diverses són les edats, més ric és el nostre ambient de vida”.
En la família s’aprèn a parlar la llengua materna; és a dir, la llengua dels nostres avantpassats, un vehicle privilegiat de comunicació entre nosaltres, heretat dels qui ens han precedit en la vida.
Entre les aplicacions que fa el missatge del Papa per a la jornada d’avui n’he trobat vàries que em semblen significatives. No caben totes en la brevetat obligada d’aquest escrit. Però vull referir-me a una perquè la considero molt important per al nostre temps. Em refereixo a l’experiència d’una comunicació amb Déu en la família, és a dir, a la pregària. L’oració –diu el Papa- és una forma fonamental de comunicació.
“Quan la mare i el pare posen a dormir els seus infants recent nascuts, sovint els confien a Déu per tal que vetlli per ells; i quan els nens són una mica més grans, reciten amb ells les oracions senzilles, recordant amb afecte altres persones: els avis, els altres familiars, els malalts, els qui pateixen, tots aquells que més necessiten l’ajuda de Déu”.
En la família es viuen en comunitat els fets de la vida de cada dia. Em sembla que malauradament el nostre ambient secularitzat provoca en moltes ocasions l’absència d’aquesta experiència de pregària. No existeix una família perfecta. Per això la família ha de ser una escola de pregària i de perdó ja des dels primers anys. Crec que mai insistirem prou en la transcendència de la primera experiència religiosa dels infants en el sí de la família. Demano als pares i mares que vulguin meditar sobre la importància d’aquest aspecte de la seva missió.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa