Estic dedicant alguns d’aquests comentaris dominicals a la primera encíclica del Papa Francesc titulada “La llum de la fe”. Avui vull comentar l’apartat dedicat a “la fe com a força que conforta en el sofriment” (Lumen Fidei, 56 y 57). No hi ha vida cristiana sense creu, de la mateixa manera que tampoc hi ha vida cristiana sense resurrecció. “El cristià sap que sempre hi haurà sofrimment –diu el Papa-, però que li pot donar sentit, que pot convertir-lo en un acte d’amor, en un acte d’amor i d’entrega confiada a les mans de Déu, que no ens abandona i, així, pot constituir una etapa de creixement en la fe i en l’amor”.
“Fins i tot la mort –afegeix el papa- que da il·luminada i pot ser viscuda com la darrera crida de la fe, el darrer ‘surt de la teva terra’, el darrer ‘Vine’ pronunciat pel Pare; ens posem a les seves mans amb la confiança que ens sostindrà àdhuc en el pas definitiu”. Sant Ignasi de Loiola, en la seva oració titulada Anima Christi, inclou aquesta petició que fa referència al final del nostre pelegrinatge terrenal: In hora mortis meae, voca me, et iube me venire ad te; és a dir, “a l’hora de la meva mort, crideu-me, i maneu-me que vingui a Vós”. L’hora de la mort com la crida definitiva del Senyor, abans d’entrar a la veritable “terra promesa” la vida eterna.
“La llum de la fe no ens porta a oblidar-nos dels sofriments del món”, afirma també el Papa. I ho confirma dient que són innombrables els homes i dones que han rebut llum de les persones que sofreixen. I cita Sant Francesc d’Assís –a qui ha volgut honorar divendres passat peregrinant a la seva ciutat – i la mare Teresa de Calcuta, que servia Crist alleujant el dolor dels més pobres entre els pobres.
Hi ha dos personatges que sempre m’han impressionat com a testimonis excepcionals que la fe conforta davant els sofriments de la vida, fins i tot davant dels que són més punyents. El primer és el metge psiquiatra austríac Victor Frankl, que va conèixer l’experiència tràgica dels camps de concentració d’Auschwitz i Dachau. Fundador de la Logoteràpia, Frankl s’acosta amb una gran saviesa a l’homo patiens (l’home que pateix) i ho fa amb una teoria i una pràctica molt properes a la visió cristiana de la vida. Ell ens ha deixat la confessió que el pitjor que li pot passar a una persona és perdre el sentit de la vida, la fe i l’esperança, fins i tot com a experiències humanes. Els qui varen poder resistir millor l’experiència dels camps de concentració, afirma, foren els qui tenien motius humans o religiosos per a resistir i esperar.
L’altre personatge és una santa cristiana, la filòsofa i carmelita Edith Stein, canonitzada pel beat Joan Pau II i declarada com una de les patrones d’Europa: fou deixebla de Husserl i analista profunda del nostre Sant Joan de la Creu . La carmelita Teresa Beneta de la Creu –aquest era el seu nom de religiosa-, morí amb la seva germana Rosa a Auscwitz. Abans, entre les seves diverses obres filosòfiques, ens deixà un estudi sobre el pensament i la vida de Sant Joan de la Creu. Li posà com títol “Ciència de la creu” i en ell glossa una sentència cristiana clàssica, que és tot un manifest en la seva senzillesa breu: Ave crux, spes unica, que vol dir “Salve, oh creu! La nostra única esperança.
Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa