Al qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Joan Carrera Planas, li agradava recordar que els cristians actuals necessitem una mica d’autoestima. Ho deia no pas per a fomentar la vanaglòria, sinó per a superar un cert complex d’inferioritat que ens pot acompanyar. Penso que la primera encíclica del Papa Francesc –que és també una encíclica del Papa emèrit Benet- ens pot ajudar a adquirir una certa autoestima, si no de cadascú de nosaltres com a creients, almenys de la fe com a tal.
Em vaig referir la setmana passada a la fe com a factor del bé comú. La fe –àdhuc en la seva accepció comú de concedir confiança a algú- enriqueix les relacions humanes. Només amb una certa fe envers el proïsme és possible el que l’encíclica anomena “la bondat de viure junts” (Lumen fidei, 50).
Però és la fe teologal -la fe en el Déu personal, ú i tri- i, per tant, la fe sobrenatural, que és una gràcia o un do de Déu, “la que permet de comprendre l’arquitectura de les relacions humanes, perquè capta el seu fonament últim i el seu destí definitiu en Déu, en el seu amor, i així il·lumina l’art de l’edificació d’aquestes relacions humanes, contribuint d’aquesta manera al bé comú”.
“La fe és un bé per a tots, és un bé comú”, afirma l’encíclica que estic comentant i m’atreveixo un cop més a recomanar-ne la lectura com una “bona obra” en l’Any de la Fe. La seva llum –la llum,la llum de la fe- no llueix només dintre de l’Església, ni serveix només per a construir una “ciutat eterna” –en el més enllà- sinó que també ens ajuda a edificar les nostres societats, perquè avancin cap el futur amb esperança.
El primer àmbit de la ciutat dels homes que la fe il·lumina és sens dubte la família. El Papa hi dedica els números 52 i 53 de la seva encíclica. El Papa pensa sobretot en la família com a unió estable d’un home i un dona, com una comunitat de vida i d’amor oberta a la comunicació del do de la vida.
En la societat actual n’hi ha que pensen que el fet de contraure matrimoni i fundar una família és una decisió personal i absolutament autònoma, en la qual no seria necessària la intervenció –que alguns jutgen com a “intromissió”- tant de l’Estat com de l’Església o en general de les religions. Hi hauria molt a dir sobre aquesta manera de pensar perquè les seves contradiccions apareixen ben aviat i no sols en la teoria social i jurídica, sinó també en la vida tant dels cònjuges com dels fills.
Em limitaré a un aspecte pràctic que la carta pontifícia menciona expressament amb aquestes paraules referides a la família i a la infància.: “És important que els pares conreïn pràctiques en comú de fe en la família, que acompanyin els fills en el creixement en la fe” (Lumen fidei, 53). La fe és inseparable dels dubtes i les crisis per les que passa durant la vida. Però això no treu el gran valor de la fe viscuda, al nivell en que la pugui viure un infant, en el si de la família i dels llavis i la vida del pare i de la mare.
Tinguem, doncs, fe en la fe. En la fe cristiana, feta pregària confiada a Jesús i expressada en pràctiques senzilles – com ara la pregària nocturna a l’Àngel de la guarda-, pràctiques que, sobretot gràcies a les nostres mares, varen acompanyar la nostra infància i foren la llavor que ens ha convertit en creients adults. En creients plens de confiança en l’amor de Déu, que és “més fort que totes les nostres febleses”. Així ho diu l’encíclica que estic comentant.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa