El món on habitem es pot contemplar amb ulls diferents i cada punt de vista té la seva pròpia legitimitat. L’estiu permet un contacte més gran amb la natura, de manera especial als qui poden fruir d’unes vacances. Amb les reflexions que segueixen desitjo convidar a contemplar les coses creades des d’una mirada cristiana. ¿En què pot consistir aquesta mirada?
He tingut ocasió de llegir la intervenció que pronuncià a la Basílica de la Sagrada família de Barcelona el doctor Santiago del Cura Elena, titulada així: “Extasiats de la seva formosor: la bellesa, reflex de Déu i via d’accés a la contemplació”. Aquest títol s’inspira en un passatge del Cántico Espiritual de Sant Joan de la Creu, en el que l’ànima humana s’adreça a les criatures amb aquestes paraules: “¡Oh bosques y espesuras, / plantadas por la mano del Amado! / ¡Oh prado de verduras, / de flores esmaltado! / Decid si por vosotros ha pasado”. Petició a la que les criatures responen donant-nos la “mirada cristiana” a la que m’he referit davant la bellesa del món: “Mil gracias derramando / pasó por estos sotos con presura, / y, yéndolos mirando, / con sola su figura /vestidos los dejó de su hermosura”.
Ens trobem sens dubte davant un text d’una gran bellesa estètica i també teològica, obra del qui fou un gran poeta, un místic i un teòleg. Ens podem preguntar si pot ser que l’esteticisme sigui una via d’escapatòria davant la duresa humana. I realment pot ser-ho, però no crec que aquesta acusació es pugui fer a Sant Joan de la Creu. En ell la contemplació estètica no pot ser sospitosa, perquè va saber conciliar la via més fonda de la purificació espiritual (“la nit fosca”) amb la vivència d’una religiositat profundament estètica, “per a la qual la formosor és la fórmula més sublim de Déu” , com va escriure el teòleg Urs Von Balthasar.
Aquestes últimes paraules ens porten a l’afirmació que la bellesa, per al creient, és reflex de Déu i via d’accés a la seva contemplació. Perquè la formosor amb la qual Déu va vestir la creació i amb la que s’ha deixat veure en el rostre de Jesucrist no sols condueix a l’admiració del qui resta extasiat davant la bellesa, sinó que també produeix l’enyorança d’arribar a la font de tanta formosor i fa més intens l’anhel de poder arribar a contemplar el rostre de Déu, font de tanta bellesa en la seva mateixa deu originària.
Això és el mateix que afirmar la legitimitat de l’anomenada “via pulchritudinis” (la via de la bellesa) com a aproximació al misteri inefable de Déu, com a horitzó del discurs teològic on podem descobrir i admirar la seva bellesa infinita. Varem aprendre a les classes de Metafísica que , en l’ésser, unitat, veritat i bondat coincideixen. I a aquests tres elements transcendentals, se n’hi afegia un quart: el transcendental “pulchrum”, allò que és bell. Potser hem tingut massa oblidada aquesta quarta categoria.
S’ha d’afegir que, feliçment, aquest oblit no ha estat del tot complet. En tenim exemples per a corroborar-ho, en els qui han contribuït a elaborar una teologia de la bellesa. I el professor Santiago del Cura, a la Basílica de la Sagrada Família, va citar quatre teòlegs exemplars en aquesta línia: dos que provenen de la tradició ortodoxa oriental (Florensky i Eudokimov) i uns altres dos de la tradició catòlica occidental (Guardini i Von Balthasar). I en aquest context no podia oblidar a aquell qui, en l’arquitectura, va escriure un himne de lloança a Déu per la bellesa de la seva creació: Antoni Gaudí.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa