Un any més celebrem la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Amb un lema que assenyala cap al cor, cap a allò més profund, Crist mateix present, que és la font de la unitat. “Allí on dos o tres es reuneixen en el meu nom, allí hi estic jo enmig d’ells” (Mt 18, 20). El 21 de novembre de 1964, el Concili Vaticà II promulgà solemnement el decret Unitatis redintegratio sobre l’ecumenisme. En la introducció recorda que la divisió contradiu la voluntat del Senyor, és un escàndol per al món i perjudica la missió evangelitzadora, i a la vegada el decret afirma que promoure el restabliment de la unitat entre tots els cristians és un dels propòsits principals del Concili (cf. N. 1).
L’espai d’aquesta breu carta no ens permet analitzar el procés que porta a aquest fruit conciliar. Em limitaré a recordar dos elements. En primer lloc, el moviment ecumènic que nasqué en el segle XX fora de l’Església catòlica i que, l’any 1948, assolí un tombant significatiu amb la creació del Consell Ecumènic de les Esglésies. En segon lloc, i en l’àmbit de la teologia catòlica, cal esmentar figures com J. A. Möhler i J. H. Newman. També cal recordar que, abans del Concili Vaticà II, els pontífexs romans varen propiciar la pregària per la unitat i la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Podem citar Lleó XIII, Benet XV i Pius XI. Pius XII donà suport explícit al moviment ecumènic per mitjà d’una instrucció de 1950 en la qual remarcava que en l’origen d’aquest moviment hi havia l’acció de l’Esperit Sant.
Ara bé, amb el Concili arribà quelcom de nou. Joan XXIII donà l’impuls inicial i va voler que el Concili servís sobretot per a la renovació dins de l’Església catòlica i per a la unitat dels cristians. El Concili assumí el moviment ecumènic perquè va veure l’Església com el poble de Déu en camí. El Concili remarcà la dimensió escatològica de l’Església, mostrant que aquesta no és una realitat extàtica sinó dinàmica; és el poble de Déu pelegrí en la història. Des d’aquesta perspectiva, el moviment ecumènic és assumit com el camí de l’Església, i no com una cosa afegida o externa sinó com quelcom que forma part de la seva pròpia vida i de la seva activitat pastoral.
Han passat 41 anys. Continuem treballant i pregant per la unitat. Procurem fixar la mirada en allò que ens uneix i no en allò que ens separa. Som sobretot cada vegada més conscients que allò que ens uneix és molt més fort i profund que allò que ens separa. El que ens uneix és Crist, Crist ressuscitat present enmig dels seus deixebles fins a la fi dels temps. Crist, que s’ha quedat entre nosaltres de diverses maneres: en la seva Paraula, en la pregària –“allí on dos o tres estan reunits en el meu nom”-, en els pobres, els necessitats, els malalts, els empresonats, en els sagraments – l’autor dels quals és ell -, especialment en l’Eucaristia.
Assolir la unitat és una tasca de tots i és una feina per la qual hem de pregar tot l’any i en la qual ens hem de comprometre tots de manera constant. Tanmateix, durant aquesta setmana, se’ns invita a aprofundir en aquest ideal, i som invitats a pregar d’una manera especial per la unitat, conscients que és una gràcia de Déu i que ens cal demanar aquest do amb fe i amb esperança, prenent consciència alhora de la coresponsabilitat que tenim en aquest treball. Demanem a Déu la unitat plena dels cristians, siguem constructors d’unitat des de la pregària i des de les coses, petites o grans, que ocupen la nostra vida. De nosaltres depèn generar en el nostre entorn divisió, discòrdia, conflictes o, al contrari, estar disposats a bastir ponts, a recompondre fractures, a unir els braços i els cors en una causa tan noble i decisiva per al futur. Que Crist ressuscitat sigui la nostra força.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
L’espai d’aquesta breu carta no ens permet analitzar el procés que porta a aquest fruit conciliar. Em limitaré a recordar dos elements. En primer lloc, el moviment ecumènic que nasqué en el segle XX fora de l’Església catòlica i que, l’any 1948, assolí un tombant significatiu amb la creació del Consell Ecumènic de les Esglésies. En segon lloc, i en l’àmbit de la teologia catòlica, cal esmentar figures com J. A. Möhler i J. H. Newman. També cal recordar que, abans del Concili Vaticà II, els pontífexs romans varen propiciar la pregària per la unitat i la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Podem citar Lleó XIII, Benet XV i Pius XI. Pius XII donà suport explícit al moviment ecumènic per mitjà d’una instrucció de 1950 en la qual remarcava que en l’origen d’aquest moviment hi havia l’acció de l’Esperit Sant.
Ara bé, amb el Concili arribà quelcom de nou. Joan XXIII donà l’impuls inicial i va voler que el Concili servís sobretot per a la renovació dins de l’Església catòlica i per a la unitat dels cristians. El Concili assumí el moviment ecumènic perquè va veure l’Església com el poble de Déu en camí. El Concili remarcà la dimensió escatològica de l’Església, mostrant que aquesta no és una realitat extàtica sinó dinàmica; és el poble de Déu pelegrí en la història. Des d’aquesta perspectiva, el moviment ecumènic és assumit com el camí de l’Església, i no com una cosa afegida o externa sinó com quelcom que forma part de la seva pròpia vida i de la seva activitat pastoral.
Han passat 41 anys. Continuem treballant i pregant per la unitat. Procurem fixar la mirada en allò que ens uneix i no en allò que ens separa. Som sobretot cada vegada més conscients que allò que ens uneix és molt més fort i profund que allò que ens separa. El que ens uneix és Crist, Crist ressuscitat present enmig dels seus deixebles fins a la fi dels temps. Crist, que s’ha quedat entre nosaltres de diverses maneres: en la seva Paraula, en la pregària –“allí on dos o tres estan reunits en el meu nom”-, en els pobres, els necessitats, els malalts, els empresonats, en els sagraments – l’autor dels quals és ell -, especialment en l’Eucaristia.
Assolir la unitat és una tasca de tots i és una feina per la qual hem de pregar tot l’any i en la qual ens hem de comprometre tots de manera constant. Tanmateix, durant aquesta setmana, se’ns invita a aprofundir en aquest ideal, i som invitats a pregar d’una manera especial per la unitat, conscients que és una gràcia de Déu i que ens cal demanar aquest do amb fe i amb esperança, prenent consciència alhora de la coresponsabilitat que tenim en aquest treball. Demanem a Déu la unitat plena dels cristians, siguem constructors d’unitat des de la pregària i des de les coses, petites o grans, que ocupen la nostra vida. De nosaltres depèn generar en el nostre entorn divisió, discòrdia, conflictes o, al contrari, estar disposats a bastir ponts, a recompondre fractures, a unir els braços i els cors en una causa tan noble i decisiva per al futur. Que Crist ressuscitat sigui la nostra força.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa