La publicació de la tercera encíclica de Benet XVI, el proppassat 7 de juliol, va tenir un ressò molt favorable. És un motiu de goig alegrar-se per aquest fet, donat que no és massa freqüent que una intervenció magisterial de l’Església tingui una acollida tan positiva. Per altra banda, és ben lògic per què el text ofereix una anàlisi molt lúcida de la situació actual i tot un conjunt de propostes per al futur. En el temps actual es reconeix i s’agraeix que algú elevi la veu des de la veritat, encara que a voltes les veritats puguin resultar incòmodes. D’altra banda, és molt important tenir present que aquesta encíclica no ha s’ha de llegir en clau estrictament econòmica i menys encara en clau política; s’ha de llegir com el que és, un document magisterial.
Amb la seva encíclica Caritas in veritate, Benet XVI – el Papa teòleg - tracta de ple una matèria especialment delicada: la doctrina social de l’Església. Aquest cos doctrinal va ser inaugurat per Lleó XIII amb la seva encíclica Rerum Novarum i ha estat continuat pels últims Pontífexs i pels documents del Concili Vaticà II, sobretot en la constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui que porta per títol Gaudium et Spes. Joan XXIII va fer una aportació substancial amb el seu text Pacem in Terris, i Pau VI va fer semblantment amb Populorum Progressio, fa ara 40 anys. No deixem de banda tampoc les diverses encícliques socials de Joan Pau II en el seu llarg pontificat pròxim als 30 anys, en especial amb el text de la Sollicitudo Rei Socialis.
Caritas in veritate n’és la resposta actualitzada a la situació actual. L’afirmació central d’aquesta encíclica és que l’organització de la societat mundial no pot fer-se sense col·locar a l’home en el seu centre i, sobretot, sense comptar amb un Déu, que és Amor generós i gratuït, que vol el bé de l’home i li assenyala el camí de la seva realització integral. “La glòria de Déu és l’home vivent”, va escriure un gran teòleg dels inicis del cristianisme, Sant Ireneu de Lyon.
La proposta de Benet XVI és aprendre de les lliçons del segle XX sobre les males conseqüències del col·lectivisme i del capitalisme salvatge i retornar a la política econòmica la seva base ètica necessària. La fonamentació última en Déu és el que sosté tota l’encíclica. Aquesta és l’aportació del Papa que ha estat un teòleg i mestre de teologia.
A més d’aquesta centralitat de Déu, el text de Benet XVI té un contingut profundament humà, i a la vegada té un to radical i exigent. “La crisi –afirma - obliga a adoptar uns nous estils de vida”. El Papa aposta perquè les persones ocupin la centralitat de l’economia; reclama que les finances tornin a posar-se al servei del desenvolupament integral de la persona, i insisteix que els beneficis econòmics no poden desvincular-se de les exigències ètiques.
“La societat cada vegada més globalitzada ens fa més propers, però no ens fa més germans”, assevera el Papa que, com bon deixeble de Sant Agustí, no desconeix les capacitat limitades de l’home, en el camp de la justícia i de l’amor, sense l’ajuda de la Gràcia de Déu. Un món sense Déu només pot ser un món que, a la llarga, es converteix en un món contra el mateix home.
L’Església, diu el Papa, no té solucions tècniques que oferir i no pretén de cap manera, barrejar-se en la política dels Estats. Tot i això, té una missió de veritat que ha complir en tot temps i circumstància a favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat, de la seva llibertat i del seu desenvolupament integral.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa