La paràbola de la misericòrdia

El Pontifici Consell per a la Nova Evangelització, que dirigeix l’arquebisbe i reconegut teòleg Mons. Rino Fisichella ha publicat uns llibrets per a l’Any de la Misericòrdia. N’hi ha un dedicat a Les paràboles de la misericòrdia. En recull set, totes elles tretes de l’Evangeli de sant  Lluc, l’evangelista que llegim en el cicle de lectures d’aquest any litúrgic. Els comentaris han estat redactats per Mons. Antonio Pitta.

Una d’aquestes paràboles és la que llegim aquest diumenge. Crec que es pot afirmar que totes  aquestes set paràboles tenen una gran bellesa i són confortadores, però que una d’elles és “la” paràbola de la misericòrdia: la del “fill pròdig”, anomenada millor la del “pare misericordiós” (Lc 15, 11-32). El llibret en qüestió porta un títol que sorprèn: “Una compassió excessiva: el pare misericordiós”. En realitat la paràbola transgredeix d’un cap a l’altre la llei de distribució del patrimoni vigent en temps de Jesús, revelant l’amor del pare, un amor que –a la llum de la llei- es pot qualificar com excessiu i sorprenent. El relat és una veritable obra d’art. N’assenyalo només alguns aspectes.

Rellegim la paràbola amb la seva riquesa i profunditat. Si dels evangelis només ens quedés aquesta paràbola, crec que en tindríem prou per a estimar aquest Pare, que és Déu, tan ben explicat pel Fill, que és aquell que coneix realment el Pare.

Alguns comentaristes assenyalen l’absència de la figura materna en la paràbola. En realitat, com que el fil conductor es refereix a la distribució del patrimoni familiar, aquest dret i deure formava part de les competències del pare i no de la mare. Però els trets materns també es reflecteixen en la mateixa persona del pare. El teòleg Henri Nowen, en el llibre El retorn del fill pròdig, comentant la famosa pintura de Rembrandt que té aquest mateix títol, diu que el pare, ja ancià i gairebé cec, posa les mans a les espatlles del fill que retorna, acollint-lo, i que, si s’observen atentament  aquestes mans del pare, es pot comprovar que una d’elles té uns trets masculins mentre que l’altra té unes característiques clarament femenines. ¡Un detall genial del pintor molt ben destacat per la fina sensibilitat del teòleg!

M’ha agradat molt el subtítol que es troba en el llibret prologat per Mons. Fisichella: “Per dues vegades el pare surt de casa”. Surt per al fill petit i torna a sortir per al fill gran. Tan de l’un com de l’altre en “té compassió”, expressió que també trobem en la paràbola del bon samarità. “La misericòrdia envers els dos és incommensurable”, escriu Mons. Pitta. Acabo dient que les tres paràboles anomenades de la misericòrdia –el bon pastor, la mestressa de casa i el pare misericordiós, abans de ser interpretades han de ser escoltades  des del cor de cadascú, “perquè interpreten la vida de cadascú davant Déu”. No dubtem en confrontar la nostra vida amb aquest Pare que és tot ell donació, gratuïtat i compassió. Si ho fem no hi ha dubte que ens estem acostant al cor mateix del Jubileu convocat pel papa Francesc.

El Papa, en el seu llibre El nom de Déu és misericòrdia, cita les paraules del beat Pau VI en la seva Meditació davant la mort, en la que revelava el fonament de la seva vida espiritual en la síntesi proposada per sant Agustí: misèria i misericòrdia. “Misèria meva –escrivia el papa Montini- i misericòrdia de Déu. Que jo pugui almenys honorar el qui sou Vós, el Déu d’infinita bondat tot invocant, acceptant, celebrant la vostra dolcíssima misericòrdia”.

+Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa