En el pensament del Papa Francesc hi te un lloc destacat la categoria de “l’encontre”, l’encontre personal, és clar. Ell valora molt el fet de no aïllar-se, de no tancar-se en un mateix, o en la pròpia institució, sinó que cal sortir, comunicar-se, “fer-se proïsme”. Per això fa servir amb llibertat un substantiu poc freqüent entre nosaltres: la proximitat, que es pot definir com la tendència o l’hàbit –i si ho voleu, la virtut- de “fer-se proïsme”. La proximitat és molt més que l’estar a la vora. Es pot estar a la vora d’una persona, però no sentir-la com a proïsme; es pot estar a la vora d’algú i al mateix temps molt lluny d’ell pel que fa als sentiments.
M’he fet aquestes reflexions llegint les seves homilies de quan era arquebisbe de Buenos Aires y, de manera especial, llegint el missatge que va fer públic el passat 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, per a la Jornada de les Comunicacions Socials que coincideix amb aquest diumenge de l’Ascensió del Senyor i que enguany te aquest lema: “Comunicació al servei d’una autèntica cultura de l’encontre”.
¿Com podem posar la comunicació, que avui dia compta amb tants avenços tècnics al servei d’allò que el Papa anomena “una autèntica cultura de l’encontre”? El Papa recorre a una pàgina de l’evangeli: un escriba s’acostà a Jesús i li preguntà: “¿Qui és el meu proïsme?” (Lc 10,29). Jesús li va contestar amb la paràbola del “bon samarità” que –com diu el papa- és també la paràbola del bon comunicador. Perquè el qui comunica es fa proïsme, es fa proper.
I en aquest punt el Papa fa unes afirmacions molt valuoses: “ No n’hi ha prou de transitar pels carrers digitals, és a dir, estar connectats i prou; cal que la connexió vagi acompanyada d’un veritable encontre. No podem viure sols, tancats en nosaltres mateixos. Necessitem estimar i ser estimats. Necessitem tendresa. La xarxa digital pot ser un lloc ric en humanitat; no una xarxa de cables i prou, sinó de persones humanes. La neutralitat dels mitjans de comunicació és aparent: només aquell que comunica posant-se en joc ell mateix pot representar un punt de referència. El compromís personal és l’arrel mateixa de la fiabilitat d’un comunicador. Precisament per això el testimoni cristià, gràcies a les xarxes socials, pot arribar a les perifèries existencials”.
El qui conegui una mica el pensament del Papa Francesc quedarà admirat de la presència de categories molt seves – com ara encontre, tendresa, sortir a les perifèries existencials- en el fragment que acabo de citar. El Papa proposa els principis de l’humanisme cristià al món sorprenent i engrandit dels mitjans digitals de comunicació.
I, a la llum d’aquest humanisme, ens diu quelcom molt seriós. Vegeu: “No s’ofereix el testimoni cristià bombardejant amb missatges religiosos, sinó amb la voluntat de donar-se als altres”. Com va fer-ho el “bon samarità” de la paràbola de l’Evangeli de Lluc. Aquests principis valen no sols per als comunicadors professionals, les persones que treballen en els mitjans de comunicació social, grans i nous. Valen per a Tothom. Perquè, gràcies sobretot a les noves tècniques de comunicació, tots som emissors i receptors de missatges.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa