Avui finalitzem aquesta sèrie de cartes dedicades a las quatre constitucions del Concili Vaticà II, de la clausura del qual celebrem el 40è aniversari el dia 8 de desembre. La constitució dogmàtica Dei Verbum, sobre la divina revelació, ens parla de la Revelació en si mateixa; la transmissió de la Revelació divina; la inspiració divina de la Sagrada Escriptura i la seva interpretació; l’Antic Testament; el Nou Testament; i, finalment, de la Sagrada Escriptura en la vida de l’Església. La principal aportació d’aquest document és que remarca la unitat estreta que hi ha entre Escriptura, Tradició i Magisteri de l’Església.
La brevetat d’una carta dominical ens obliga a cenyir-nos a alguns subratllats, i en aquest sentit em sembla que val la pena recordar el número 21: “L’Església ha venerat sempre les divines Escriptures tal com el mateix Cos del Senyor pel fet que, sobretot en la Sagrada Litúrgia, no cessa de prendre i distribuir als fidels el pa de vida que ofereix la taula de la Paraula de Déu i del Cos de Crist. L’Església ha considerat sempre com a suprema norma de la seva fe l’Escriptura unida a la Tradició, ja que, inspirades per Déu i posades en escrit una vegada per sempre, comuniquen de forma immutable la Paraula del mateix Déu i fan ressonar la veu de l’Esperit Sant en les paraules dels Profetes i dels Apòstols. Per això, tota predicació eclesiàstica, com la mateixa religió cristiana, ha d’ésser alimentada i regida per la Sagrada Escriptura.”
La importància que l’Església dóna a la Paraula de Déu queda reflectida de manera clara i categòrica. La situa en un únic pla de veneració formant part d’un mateix pa de vida que és ofert per la Paraula de Déu i per l’Eucaristia. És oportú recordar que aquesta unitat entre la paraula i el sagrament està ja ben clara en la vida i en l’obra de Jesús. Sobretot el capítol VI de l’Evangeli de Sant Joan relaciona íntimament els dos termes i presenta Jesús com la revelació del Pare i el pa de vida. La Dei Verbum subratlla especialment l’íntima unitat entre la paraula i el sagrament, entre l’Escriptura i l’Església.
Un altre element en el mateix sentit és l’afirmació que l’Escriptura constitueix amb la Tradició la regla suprema de la fe. Déu ofereix a l’ésser humà la seva Paraula perquè obtingui la salvació per mitjà de la fe, mitjançant l’obediència de la fe. L’Escriptura pot i ha de ser la norma i l’aliment de la predicació de l’Església i de tota la vida cristiana. És la regla de la fe sobretot a causa de la seva inspiració. “En els llibres sagrats el Pare que és al cel surt ple d’amor a rebre els seus fills i conversa amb ells; i en la Paraula de Déu hi ha tanta força i poder, que esdevé sosteniment i vigor per a l’Església, i fortalesa de la fe, aliment de l’ànima, font pura i perenne de vida espiritual per als fills de l’Església”.
La Paraula de Déu és viva i eficaç, penetrant fins al més profund del cor, capaç de transformar i fer fructificar la vida del creient. Déu surt a trobar-nos, se’ns revela, ens orienta, ens anima, ens ensenya. Entre la bullícia de tantes notícies, de tants anuncis, de tantes ofertes, de tanta comunicació escrita i audiovisual, caldrà que revisem si estem prou atents, si meditem, si ens alimentem de la Paraula que ens adreça el Pare celestial, que ha de transformar el cor i la ment, que ha de ser el fonament dels nostres criteris i opinions. Déu faci que escoltem la seva veu i siguem terra receptiva que doni fruits de bones obres.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa