La vida de tot jueu estava marcada per la peregrinació i tenia en figura d’Abraham el prototipus de l’home en camí. La Bíblia ens parla de la peregrinació en el salm 122 (121): “Quina alegria quan em van dir, anem a la casa del Senyor. Ja han arribat els nostres peus al teu llindar, Jerusalem”. Jesús peregrinava cada any a Jerusalem seguint els costums jueus. Podem dir que la peregrinació defineix no sols l’existència del creient, sinó la mateixa existència humana. Gabriel Marcel, filòsof personalista cristià, en la seva obra Homo Viator, recopila diferents textos i assaigs que va escriure principalment durant l’ocupació nazi de França. El llibre està impregnat per l’esperança del futur alliberament i reflexa el seu pensament, segons el qual el ser humà està sempre en camí, en itinerància constant, com un pelegrí que va pel món amb consciència de provisionalitat, com si sempre s’acomiadés.
Aquest caminar no és quelcom incoherent i sense sentit sinó que està profundament relacionat amb la transcendència i el més enllà. Per això el creient recorre el seu camí conscient que realitza una peregrinació cap a l’encontre definitiu amb el Pare. El papa Francesc s’ha referit en nombroses ocasions a aquesta condició de l’ésser humà. En la carta programàtica del seu pontificat va escriure que tot cristià hauria de portar amb ell mateix la “dinàmica de l’èxode” (EG 21), sortir d’un mateix i caminar per anar sempre més enllà de tota etapa aconseguida. Fins i tot diu que “la intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant”, indicant d’aquesta manera que la comunió amb ell és un camí permanent que no ha de fer por ni produir cansament.
Una de les actituds fonamentals de l’homo viator, del pelegrí, és la desinstal·lació i el despreniment de tot allò que no és essencial per al camí. Abraham sortirà de la seva terra, del seu poble i de la casa del seu pare, per anar al lloc que Déu li mostrarà. Això significa peregrinar amb fe i esperança. El camí de l’èxode del poble d’Israel vers la terra promesa, reflexa també l’espiritualitat de la peregrinació, perquè el pelegrí és conscient que en aquest món no hi tenim una estança estable i definitiva, i més enllà d’allò que es veu i és passatger, ens dirigim a través del desert de la vida cap el Cel, cap a la Terra promesa.
El Sant Pare ens exhorta a que la peregrinació sigui estímul i ocasió per a una sincera conversió. Que en travessar la Porta Santa ens deixem abraçar per la misericòrdia de Déu i ens comprometem a ser misericordiosos amb els altres com el Pare ho és amb nosaltres (cf. MV 14). Conversió significa girar la mirada envers Déu i els germans. Significa també elevar la mirada més enllà dels interessos personals i de les possessions materials. Si experimentem de veritat la misericòrdia de Déu, si ens deixem omplir pel seu amor, segur que podrem desprendre’ns de moltes coses per a compartir-les amb els altres, i en minvar el pes de la motxilla, avançarem més lliures i lleugers pel camí de la vida.
Posem-nos en camí en aquest Any Sant de la Misericòrdia d’acord amb les possibilitats i els projectes de cadascú. Prenem Jesús com a company de viatge de la nostra ruta. El paradigma –el model- d’aquesta peregrinació és l’encontre de Jesús ressuscitat amb els dos deixebles que es dirigien a Emaús, tal com el narra l’Evangeli de sant Lluc. Així comprendrem que la peregrinació cristiana és sempre un camí fet en companyia del ressuscitat. La peregrinació culmina, en aquest món, amb l’encontre amb crist a l’Eucaristia i, a l’altre, amb la vida eterna a la Jerusalem celestial.
+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa