Benet XVI, en la introducció de la seva encíclica Déu és amor, fa aquesta afirmació: "No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva".
Aquesta idea m'ha portat a la memòria una breu però magistral obra del teòleg alemany d'origen italià Romano Guardini (1885-1968), un gran mestre a qui Benet XVI admira profundament. L'obra a què em refereixo es titula L'essència del cristianisme; és un assaig publicat l'any 1929 del qual s'han fet successives edicions en les principals llengües. Recordo que en el meu tercer any de Seminari Major em van encarregar un treball sobre aquest llibre, el plantejament del qual em va atreure poderosament l’atenció, tot i que situar la persona de Jesucrist en el centre del cristianisme era alhora el més lògic i senzill. Guardini explicava el mateix que afirma la cita de Benet XVI: l'essència del cristianisme és la persona de Crist i la vida cristiana arrenca d’una trobada amb Ell.
Em sembla que pot ser útil recordar-ho amb les mateixes paraules de Guardini: "El cristianisme no és, en darrera instància, ni una doctrina de la veritat ni una interpretació de la vida. És això també, però res d'això no en constitueix l'essència nuclear. La seva essència està constituïda per Jesús de Natzaret, per la seva existència, la seva obra i el seu destí concret; és a dir, per una personalitat històrica". I més endavant fa aquesta altra afirmació: "Jesús no és només el portador d'un missatge que exigeix una decisió, sinó que és Ell mateix qui provoca la decisió, una decisió imposada a tot home, que penetra totes les vinculacions terrenes i que no hi cap poder que pugui ni contrastar ni detenir. És, en una paraula, la decisió per essència".
Avui, afortunadament, en els nostres ambients aquesta centralitat de Jesucrist en la fe i en la vida cristiana és més coneguda que a l'inici del segle XX. Actualment aquesta doctrina és molt present en els ensenyaments del magisteri de l'Església catòlica. El Concili Vaticà II ens ensenya, en la Constitució Dei Verbum (n. 2), que en Crist culmina la paraula de Déu als homes, perquè Ell és "el mitjancer i la plenitud de tota la revelació". I Joan Pau II, en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte, amb orientacions per a tota l'Església davant el mil•lenni suara estrenat, ens invità a "partir novament de Crist".
Però no n’hi prou de confessar la centralitat de Crist en la vida de cada creient i de l’Església amb paraules, perquè podria quedar en un nivell merament conceptual, com quelcom après en la catequesi o en l’estudi de la teologia i repetit de memòria. Hem de confessar aquesta centralitat amb la nostra vida, vivint com a persones que s’han trobat amb Ell, que han canviat la seva existència i s’han convertit en testimonis d’esperança per al món. Aquesta centralitat hem de viure-la i ensenyar-la en tot moment: en l’evangelització, en la catequesi, en l’educació cristiana i en totes les iniciatives pastorals, i sobretot amb el testimoniatge de vida, en les grans ocasions i en el dia a dia quotidià. Les darreres setmanes he proposat algunes reflexions sobre l'educació, amb motiu del nou curs que començàvem. Amb aquesta reflexió desitjo invitar especialment a posar Crist en el centre de les nombrosos activitats formatives i pastorals que es duem a terme a la nostra diòcesi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Aquesta idea m'ha portat a la memòria una breu però magistral obra del teòleg alemany d'origen italià Romano Guardini (1885-1968), un gran mestre a qui Benet XVI admira profundament. L'obra a què em refereixo es titula L'essència del cristianisme; és un assaig publicat l'any 1929 del qual s'han fet successives edicions en les principals llengües. Recordo que en el meu tercer any de Seminari Major em van encarregar un treball sobre aquest llibre, el plantejament del qual em va atreure poderosament l’atenció, tot i que situar la persona de Jesucrist en el centre del cristianisme era alhora el més lògic i senzill. Guardini explicava el mateix que afirma la cita de Benet XVI: l'essència del cristianisme és la persona de Crist i la vida cristiana arrenca d’una trobada amb Ell.
Em sembla que pot ser útil recordar-ho amb les mateixes paraules de Guardini: "El cristianisme no és, en darrera instància, ni una doctrina de la veritat ni una interpretació de la vida. És això també, però res d'això no en constitueix l'essència nuclear. La seva essència està constituïda per Jesús de Natzaret, per la seva existència, la seva obra i el seu destí concret; és a dir, per una personalitat històrica". I més endavant fa aquesta altra afirmació: "Jesús no és només el portador d'un missatge que exigeix una decisió, sinó que és Ell mateix qui provoca la decisió, una decisió imposada a tot home, que penetra totes les vinculacions terrenes i que no hi cap poder que pugui ni contrastar ni detenir. És, en una paraula, la decisió per essència".
Avui, afortunadament, en els nostres ambients aquesta centralitat de Jesucrist en la fe i en la vida cristiana és més coneguda que a l'inici del segle XX. Actualment aquesta doctrina és molt present en els ensenyaments del magisteri de l'Església catòlica. El Concili Vaticà II ens ensenya, en la Constitució Dei Verbum (n. 2), que en Crist culmina la paraula de Déu als homes, perquè Ell és "el mitjancer i la plenitud de tota la revelació". I Joan Pau II, en la seva carta apostòlica Novo millennio ineunte, amb orientacions per a tota l'Església davant el mil•lenni suara estrenat, ens invità a "partir novament de Crist".
Però no n’hi prou de confessar la centralitat de Crist en la vida de cada creient i de l’Església amb paraules, perquè podria quedar en un nivell merament conceptual, com quelcom après en la catequesi o en l’estudi de la teologia i repetit de memòria. Hem de confessar aquesta centralitat amb la nostra vida, vivint com a persones que s’han trobat amb Ell, que han canviat la seva existència i s’han convertit en testimonis d’esperança per al món. Aquesta centralitat hem de viure-la i ensenyar-la en tot moment: en l’evangelització, en la catequesi, en l’educació cristiana i en totes les iniciatives pastorals, i sobretot amb el testimoniatge de vida, en les grans ocasions i en el dia a dia quotidià. Les darreres setmanes he proposat algunes reflexions sobre l'educació, amb motiu del nou curs que començàvem. Amb aquesta reflexió desitjo invitar especialment a posar Crist en el centre de les nombrosos activitats formatives i pastorals que es duem a terme a la nostra diòcesi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa