El desig natural de Déu està inscrit en el cor de l'ésser humà ja que aquest ha estat creat per Déu i per a Déu. Per això, només en Déu es pot saciar la set de transcendència, només en Déu es pot trobar plenament la veritat, el bé, la felicitat i la serenitat que el cor anhela. Així ens ho recorda el Concili Vaticà II: "La raó principal de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la comunió amb Déu. Des del naixement, l'home és convidat al diàleg amb Déu: perquè només existeix pel fet que, creat per Déu per amor, és sempre conservat per amor; i només viu plenament segons la veritat si reconeix lliurement aquell amor i es dóna al seu Creador" (GS 19,1).
Aquesta recerca s'ha expressat al llarg de la història i s'expressa en l'actualitat de les formes més variades. En el més profund del cor de tot ésser humà es troba una set de Déu, molt sovint amagada. De vegades està eclipsada per la fugacitat de les coses del món o pel sensacionalisme amb què la societat consumista ens presenta les seves fonts de felicitat: riquesa, èxit, honors, poder. Per això, sens dubte, el més anticristià de la nostra societat no està en les conegudes característiques del secularisme o de la pluralitat, sinó en el seu arrelat materialisme, que l'emparenta amb la societat del paganisme. Això vol dir que la set de Déu està inscrita en el més profund del cor de l'home, però sovint està com distreta per l'esquer de les felicitats aparents d'aquest món.
Els Evangelis ens expliquen moltes de les trobades de Jesús amb persones del seu temps. Però una pàgina que indica amb una especial claredat allò que Ell ens ofereix és la que descriu el diàleg amb la samaritana tocant al pou de Jacob, en el capítol quart de l'Evangeli de Sant Joan. L'experiència de la trobada amb un desconegut que ofereix l'aigua de la vida és una clam per entendre com nosaltres podem i devem establir un diàleg amb les persones que no coneixen Jesús.
L'existència humana és com un èxode, com un camí d'alliberament, com un pas de l'esclavatge a la terra promesa, de la mort a la vida. Al llarg d'aquest camí experimentem tots els components de la vida humana, també els més difícils: la misèria, el dolor, la malaltia, la soledat, la pèrdua de sentit i d'esperança, fins al punt que de vegades és difícil creure en l'existència de Déu.
Això li devia passar també a aquella dona samaritana; però aquell dia es trobà amb un home que li revela tota la veritat. En un diàleg senzill, li ofereix el do de Déu, l'Esperit Sant, font d'aigua viva per a la vida eterna. Es manifesta a si mateix com el Messies esperat i li anuncia el Pare, que vol ser adorat en esperit i en veritat.
Aquest episodi de la trobada amb la dona samaritana dibuixa l'itinerari de fe que tots estem cridats a recórrer. Jesús continua oferint la fe i l'amor a l'home i a la dona d'avui. De la trobada personal amb ell, reconegut i acollit com a Messies, neix l'adhesió al seu missatge de salvació i el desig de difondre'l en el món. Així s'esdevé en el relat: el vincle amb Jesús transforma completament la vida de la dona que, tot seguit, com un apòstol més, corre a comunicar la bona notícia a la gent del poble provocant que també ells acudeixin i es trobin amb Jesús.
+Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Aquesta recerca s'ha expressat al llarg de la història i s'expressa en l'actualitat de les formes més variades. En el més profund del cor de tot ésser humà es troba una set de Déu, molt sovint amagada. De vegades està eclipsada per la fugacitat de les coses del món o pel sensacionalisme amb què la societat consumista ens presenta les seves fonts de felicitat: riquesa, èxit, honors, poder. Per això, sens dubte, el més anticristià de la nostra societat no està en les conegudes característiques del secularisme o de la pluralitat, sinó en el seu arrelat materialisme, que l'emparenta amb la societat del paganisme. Això vol dir que la set de Déu està inscrita en el més profund del cor de l'home, però sovint està com distreta per l'esquer de les felicitats aparents d'aquest món.
Els Evangelis ens expliquen moltes de les trobades de Jesús amb persones del seu temps. Però una pàgina que indica amb una especial claredat allò que Ell ens ofereix és la que descriu el diàleg amb la samaritana tocant al pou de Jacob, en el capítol quart de l'Evangeli de Sant Joan. L'experiència de la trobada amb un desconegut que ofereix l'aigua de la vida és una clam per entendre com nosaltres podem i devem establir un diàleg amb les persones que no coneixen Jesús.
L'existència humana és com un èxode, com un camí d'alliberament, com un pas de l'esclavatge a la terra promesa, de la mort a la vida. Al llarg d'aquest camí experimentem tots els components de la vida humana, també els més difícils: la misèria, el dolor, la malaltia, la soledat, la pèrdua de sentit i d'esperança, fins al punt que de vegades és difícil creure en l'existència de Déu.
Això li devia passar també a aquella dona samaritana; però aquell dia es trobà amb un home que li revela tota la veritat. En un diàleg senzill, li ofereix el do de Déu, l'Esperit Sant, font d'aigua viva per a la vida eterna. Es manifesta a si mateix com el Messies esperat i li anuncia el Pare, que vol ser adorat en esperit i en veritat.
Aquest episodi de la trobada amb la dona samaritana dibuixa l'itinerari de fe que tots estem cridats a recórrer. Jesús continua oferint la fe i l'amor a l'home i a la dona d'avui. De la trobada personal amb ell, reconegut i acollit com a Messies, neix l'adhesió al seu missatge de salvació i el desig de difondre'l en el món. Així s'esdevé en el relat: el vincle amb Jesús transforma completament la vida de la dona que, tot seguit, com un apòstol més, corre a comunicar la bona notícia a la gent del poble provocant que també ells acudeixin i es trobin amb Jesús.
+Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa