Llegint els textos dels exercicis espirituals que el papa Francesc va predicar a seglars, religiosos, diaques i sacerdots de Buenos Aires –publicats en el llibre titulat Ment oberta, cor creient (Ed. Claret, Barcelona 2013)- m’ha cridat l’atenció aquesta frase de l’aleshores cardenal Bergoglio: “Sant Ignasi de Loiola, com santa Teresa de Jesús, comprèn que l’únic camí segur d’accés a la divinitat és la santíssima humanitat de nostre Senyor”. I subratlla que hem d’endinsar-nos i contemplar la humanitat de Jesucrist des del seu naixement fins a la seva passió. Jesucrist és sacerdot, altar i víctima i el seu sacerdoci s’expressa en la seva carn. En una carn humana veritable, assumida en les entranyes virginals de la verge Maria. Aquest és el camí de sant Ignasi i de santa Teresa de Jesús.
El Papa es refereix a sant Ignasi quan ens convida a endinsar-nos en la contemplació del naixement del Senyor segons la carn fins arribar a tocar la “carn” sofrent del Déu encarnat. Cal “tocar” la carn de Jesús. Perquè existeixen maneres “educades” d’evitar l’escàndol de la realitat humana del Fill de Déu. I Jesús, ja adult, va proclamar “benaurat aquell que no s’escandalitzarà de mi” (Mt 11,6; Lc 7,23). Aquest escàndol –deia el cardenal Bergoglio- “és una forma de neodocetisme il·lustrat, tan corrent a les nostres elits eclesials”. El docetisme fou una de les primeres heretgies sobre Crist a la que es va haver d’enfrontar l’Església primitiva. Aqueta heretgia sostenia que Jesús no era home de veritat, que no va assumir realment la carn humana sinó que el seu cos no era real, sinó més aviat una aparença. El verb grec “doquein” significa precisament “aparentar”.
El realisme cristià te el seu fonament en el realisme de l’Encarnació, en el fet que Déu es va fer home, que el Verb assumí la carn com diu el pròleg de l’Evangeli de sant Joan: “el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres” (Jo 1,14). El realisme cristià ha portat els sants a “tocar” la carn real de Crist en l’atenció al dolor real d’aquells germans que sofreixen.
Que aquest Nadal sigui feliç per a tots, però que no deixi de ser solidari amb els qui sofreixen més les conseqüències de la crisi. Així ho desitjo a tots aquells que els pugui arribar aquest missatge. Que el Senyor ens concedeixi de viure l’alegria de la salvació, aqueta alegria que està present en l’Anunciació, en la Visitació, en el càntic del Magníficat. L’alegria que inunda els cors quan Jesús neix a Betlem i quan Maria i Josep presenten el nen al Temple.
Un goig immens i profund que res ni ningú no ens podrà prendre mai. Una alegria més forta que les penes, les dificultats i fins i tot la persecució. Una alegria que brolla de l’experiència de l’amor de Déu, que genera un goig immens, inefable, que ens ha de convertir en missatgers d’alegria i d’esperança.
A tots us desitjo un sant Nadal en el goig de l’Emmanuel, el “Déu-amb-nosaltres”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa