Enguany la festa de la Presentació del Senyor al Temple coincideix amb el diumenge, i aquesta és una feliç coincidència, perquè els fidels que participen a la missa dominical tindran l’oportunitat de celebrar aquesta festa que –no ho oblidem- és sobre tot una festa del Senyor.
El misteri de la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem, en braços de Maria, acompanyada del seu espòs Sant Josep, no estaria sencer sense les figures de l’ancià Simeó i de la profetessa Anna.
Aquests dos justos del poble d’Israel escenifiquen la realitat que, a les Esglésies d’Orient, s’anomena “l’encontre del Senyor”. Juntament amb Maria i Josep són, a l’entorn del Salvador la presència de la “resta d’Israel”, és a dir, el poble humil i pobre de llavis i de cor sincer, que Déu va voler mantenir perquè pogués acollir el Messies.
Simeó i Anna acudeixen al Temple impulsats misteriosament per l’Esperit Sant, i aleshores té lloc l’encontre profètic. Maria posa l’Infant a les mans dels ancians, en un gest d’entrega confiada que anticipa el lliurament que la Mare de Jesús farà al peu de la Creu, al Calvari, trenta-tres anys més tard. L’ancià Simeó pronuncia aquell Nunc dimittis que l’Església recita cada dia a l’hora de Completes, la pregària final del dia: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble” (Lc 2,29-32).
Recordo les pàgines plenes de bellesa que dedica a la Presentació de Jesús un monjo benedictí que ha estat beatificat, Dom Columba Marmión, un veritable mestre espiritual. Un dels seus llibres més llegits en els seminaris d’abans del Concili Vaticà II, però que ja anticipava “l’esperit de la litúrgia” es titula Jesucrist en els seus misteris i en ell escriu: “Quan Jesús compleix els quaranta dies, la Verge Santíssima es veu associada d’una manera encara més directa i més profunda a l’obra de la nostra salvació en presentar el seu Fill al Temple. Ella és la primera que ofereix al Pare Etern el seu Fill diví. Després de l’oblació que Jesús ha fet d’ell mateix en l’Encarnació, i que després completarà en el Calvari, la ofrena de Maria és la més perfecta. Amb el seu espòs Josep, la Verge porta Jesús, el seu primogènit, que serà sempre el seu Fill únic, però que arribarà a ser el ‘primogènit de molts germans’, que seran semblants a Ell per la gràcia”.
Acabo aquest comentari amb un record especial a tres col·lectius entranyables per a l’Església. Primer les mares i els pares, que sovint pateixen molt pels seus fills i filles,i que com en el cas de Maria, a vegades “una espasa travessa la seva ànima”; després, els religiosos i religioses, que en aquesta festa del Senyor renoven l’ofrena de tota la seva persona i de les seves vides al Senyor, en comunió amb la ofrena de Jesús al Pare; i també els ancians i ancianes que, trobant-se en la darrera etapa de la seva vida terrena, molt d’ells fan aquest dia l’ofrena de les seves vides al Senyor. Amb la saviesa i la fe d’aquells os ancians, Simeó i Anna.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa