En el nostre món globalitzat, cada vegada som més conscients de la interdependència que hi ha entre les persones, les institucions i els pobles. En la meva carta pastoral per a aquest curs he dedicat tot un apartat a “la solidaritat, fruit de la comunió”.
La vida cristiana autèntica propicia la unió amb Déu i amb els germans i com a conseqüència d’aquesta vivència ve el servei desinteressat als altres, tant en les seves necessitats materials com en les espirituals, perquè cada persona pugui arribar a la plenitud volguda per Déu.
Així doncs, la solidaritat esdevé fruit de la comunió que es fonamenta en el misteri trinitari i en el misteri de l’encarnació del Fill, que mor i ressuscita per a la nostra salvació. La unió del Fill de Déu amb cada ésser humà –que vaig explicar la setmana passada- fa que Crist pugui dir: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 40-45). Per això l’encontre amb Crist –tan important en aquest temps pasqual- és el camí de la solidaritat i la solidaritat és, doncs, fruit de la comunió.
La virtut que anomenem solidaritat és “la determinació ferma i perseverant de posar empeny en el bé comú; és a dir, pel bé de tots i de cadascú perquè tots siguem veritablement responsables de tots” (Sant Joan Pau II, Sollicitudo rei socialis, n.38). Per això és imprescindible reconèixer l’altre com a persona, sentir-se responsable dels més febles, sobretot dels infants i els ancians, com ens ho recorda amb tanta freqüència el Papa Francesc, i estar disposats a compartir els béns amb ells. Podem dir que la comunió te dues dimensions. En primer lloc, la vertical, tot participant en l’amor del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant; un amor que és mutu i que es projecta més enllà d’un mateix. En segon lloc, la comunió té una dimensió horitzontal, perquè aquesta comunió que participem de la Trinitat ha de ser compartida amb els altres i ha de cohesionar i dinamitzar la vida de la comunitat.
Aquesta comunió vertical i horitzontal –simbolitzada en els dos pals de la creu- s’expressa i es nodreix en l’Eucaristia i fructifica en gestos de solidaritat amb els germans, especialment amb els més necessitats. Així ho veiem expressat en la vida de les primeres comunitats cristianes i així s’expressa i es realitza en les nostres comunitats actuals tal i com he recordat àmpliament a la meva carta pastoral d’aquest curs.
El proïsme, contemplat des dels ulls de la solidaritat no és solament un ésser humà amb els seus drets i deures i la seva igualtat fonamental, sinó que, a més a més, es converteix en algú que ha estat creat a imatge de Déu, que ha estat redimit per Jesucrist i que ha estat posat sota el dinamisme renovador de l’Esperit Sant. Per consegüent, ha de ser estimat per nosaltres amb el mateix amor amb que és estimat pel Senyor.
Davant la festa de Sant Jordi, patró de Catalunya, li demano que aquesta solidaritat no s’afebleixi mai entre el nostre poble, sinó que sigui tant sòlida que ens permeti continuar donant una resposta als reptes d’aquest moment, sobre tot en l’acció social.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa