Aquest dissabte i aquest diumenge tenim entre nosaltres el Papa Benet XVI, que clausura a València els actes de la V Trobada Mundial de les Famílies. El tema escollit per a aquesta trobada és "La transmissió de la fe en la família".
La nostra època es caracteritza, entre molts altres fenòmens, pel que podríem anomenar crisi en la transmissió. Ens referim, en un sentit general, a la crisi en la transmissió de la cultura, dels valors, de les tradicions, dels costums, de criteris i fins i tot la crisi de la comunicació i el diàleg- En el marc de la crisi general de la transmissió, se situa també la crisi en la transmissió de la fe.
El fenomen és molt complex i té diverses causes, que seria llarg d'analitzar. En l'espai reduït d'aquest escrit, voldria fer tres reflexions o suggeriments, esperant que puguin ser una ajuda per a les persones que el llegeixin.
El primer suggeriment és sobre la necessitat d'acompanyar el procés personal de la fe en cada persona. Transmetre la fe és sobretot educar la persona en l'experiència de Déu, present en el seu interior, provocant en aquesta persona l'adhesió a la fe i l'experiència d'aquesta adhesió. Aquesta transmissió constitueix un cas de relació interpersonal que exigeix la personalització sencera del procés. Es tracta d'una comunicació triangular, de tres pols: les dues persones que intervenen en el procés, més la relació d'ambdues amb Déu, que il·lumina i atreu a totes dues. Per això, malgrat les dificultats personals i socials, sempre serà possible aquest procés, perquè, en definitiva, l'ésser humà ha estat creat per Déu i per a Déu. Es tracta d'ajudar la persona a eliminar els obstacles i facilitar-li les experiències de transcendència. I per a això cal humilitat, paciència i sobretot molta pregària, perquè només Déu, amb la seva gràcia, pot obrir els cors a la fe.
El segon suggeriment és sobre la força del testimoniatge. Tots ho sabem: l'exemple és el millor mitjà per transmetre formes de conducta, valors i actituds. També veritats i conviccions de fe. Això significa que, amb una coherència cristiana en els actes petits i grans de la vida de cada dia, es dóna testimoniatge de Crist Salvador. El testimoniatge de la paraula i el de la vida es complementen mútuament. Aquests dos testimoniatges han de donar-se amb senzillesa, naturalitat i coherència. El testimoniatge de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoniatge de la paraula. El testimoniatge de la paraula dóna llum, força i rotunditat al testimoniatge de vida.
El tercer suggeriment fa referència a la comunitat cristiana. El testimoniatge cristià té també com a nota distintiva la seva condició eclesial. Què vol dir això en concret? Vol dir que l'Església és el subjecte principal de l'evangelització i de la transmissió de la fe. Vol dir que les comunitats cristianes estan cridades a ser contextos en els quals les persones comparteixin una nova forma de vida amb dos elements: la conversió que origina l'adhesió personal de la fe i el seguiment en el qual s'assumeix la forma de vida que Crist ensenya i ofereix. La transmissió de la fe és un procés eminentment social que no pot realitzar-se al marge de la comunitat. Les primeres comunitats cristianes van créixer a través del testimoni d'amor, de solidaritat, d'oració. No hi havia pobres entre ells. Per això, com diu Benet XVI en la seva primera encíclica (n. 22), "l'Església no pot descuidar el servei de la caritat, com no pot ometre els Sagraments i la Paraula". L'anunci de la Paraula, la celebració dels sagraments i el servei de la caritat són tasques que s'impliquen mútuament i que, amb la gràcia de Déu, poden suscitar la transmissió i l'adhesió de la fe.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa