Tradicionalment, la Setmana de pregària per la unitat dels cristians se celebra del 18 al 25 de gener. El lema d'aquest any és "Crist, fonament de l'Església". En aquest any es vol fer una menció especial d'un fet summament significatiu en un lloc de la nostra vella Europa: les Esglésies d'Eslovàquia, que varen sofrir un període d'uns quaranta anys de persecució, després de la caiguda del mur i un cop recuperada la llibertat religiosa, estan gaudint d'una etapa de renovació i de creixement.
En el nou context de llibertat, durant aquests darrers 14 anys, els cristians d'Eslovàquia han fet l'experiència de què créixer en la fe significa créixer en la unitat, i això és percebut com un do de Déu. Els ingredients han estatal: oració, creixement en la fe, comprensió recíproca, unitat en el servei als altres. Una altra experiència ha consistit en constatar que la humilitat en el servei, la col•laboració en el treball i la senzillesa en la convivència, són fons d'unitat.
Si Crist és el fonament únic de l'Església, d'això en resulta que tindrem que edificar, de manera ineludible, sobre el fonament de Crist. El fonament és el principi i la base sobre els que es funda una cosa, la seva arrel i el seu origen. Sobre la vida, sobre l'Església, sobre el camí de la unitat i sobre quin ha de ser el seu fonament, és segur que podem trobar concepcions diferents. En el fons, la vida, l'Església i el camí de la unitat no deixen de ser un misteri, i només es poden entendre si partim del seu fonament, és a dir, si partim de la Realitat de les tres Persones divines, la vida de les quals es comunica a l'home per Crist en l'Esperit Sant.
El fonament és clar, però també és clar que entre tots hem d'anar construït l'edifici. L'edifici construït sobre aquest fonament depèn del treball de cada un dels constructors. Cadascú, amb els dons rebuts, ha de treballar en l'edificació de l'Església i ha bastir també ponts d'unitat. En el passat potser s'han gastat excessives energies en assenyalar allò que ens separa, en comptes d'avançar des d'allò que tenim, en comú, és a dir, des d'allò que ens uneix. I justament entre allò que ens uneix hi ha els elements més profunds i fonamentals.
El camí ecumènic és llarg i laboriós, però no falten raons per a l'esperança. Fa quatre anys, el dia 18 de gener de l'any 2000, en una celebració jubilar particularment important i significativa, per primera vegada en la història, una Porta Santa fou oberta conjuntament pel Sant Pare, successor de Pere, pel Primat anglicà i per un Metropolita del Patriarcat ecumènic de Constantinoble. Recordo amb esperança aquella imatge. Aquell gest certament profètic. "El camí ecumènic és certament laboriós, potser llarg, però ens anima l'esperança d'estar guiats per la presència de Crist ressuscitat i per la força inesgotable del seu Esperit, capaç de sorpreses sempre noves" (NMI n. 12). La unitat no és un afegit, ni un esforç estètic per embellir les relacions entre les Esglésies. La unitat és condició indispensable per l'anunci de l'Evangeli de Jesucrist, per la nostra acció pastoral, per el futur de l'evangelització. Si no vivim la unitat, no podem ser creïbles en la presentació del missatge cristià.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
En el nou context de llibertat, durant aquests darrers 14 anys, els cristians d'Eslovàquia han fet l'experiència de què créixer en la fe significa créixer en la unitat, i això és percebut com un do de Déu. Els ingredients han estatal: oració, creixement en la fe, comprensió recíproca, unitat en el servei als altres. Una altra experiència ha consistit en constatar que la humilitat en el servei, la col•laboració en el treball i la senzillesa en la convivència, són fons d'unitat.
Si Crist és el fonament únic de l'Església, d'això en resulta que tindrem que edificar, de manera ineludible, sobre el fonament de Crist. El fonament és el principi i la base sobre els que es funda una cosa, la seva arrel i el seu origen. Sobre la vida, sobre l'Església, sobre el camí de la unitat i sobre quin ha de ser el seu fonament, és segur que podem trobar concepcions diferents. En el fons, la vida, l'Església i el camí de la unitat no deixen de ser un misteri, i només es poden entendre si partim del seu fonament, és a dir, si partim de la Realitat de les tres Persones divines, la vida de les quals es comunica a l'home per Crist en l'Esperit Sant.
El fonament és clar, però també és clar que entre tots hem d'anar construït l'edifici. L'edifici construït sobre aquest fonament depèn del treball de cada un dels constructors. Cadascú, amb els dons rebuts, ha de treballar en l'edificació de l'Església i ha bastir també ponts d'unitat. En el passat potser s'han gastat excessives energies en assenyalar allò que ens separa, en comptes d'avançar des d'allò que tenim, en comú, és a dir, des d'allò que ens uneix. I justament entre allò que ens uneix hi ha els elements més profunds i fonamentals.
El camí ecumènic és llarg i laboriós, però no falten raons per a l'esperança. Fa quatre anys, el dia 18 de gener de l'any 2000, en una celebració jubilar particularment important i significativa, per primera vegada en la història, una Porta Santa fou oberta conjuntament pel Sant Pare, successor de Pere, pel Primat anglicà i per un Metropolita del Patriarcat ecumènic de Constantinoble. Recordo amb esperança aquella imatge. Aquell gest certament profètic. "El camí ecumènic és certament laboriós, potser llarg, però ens anima l'esperança d'estar guiats per la presència de Crist ressuscitat i per la força inesgotable del seu Esperit, capaç de sorpreses sempre noves" (NMI n. 12). La unitat no és un afegit, ni un esforç estètic per embellir les relacions entre les Esglésies. La unitat és condició indispensable per l'anunci de l'Evangeli de Jesucrist, per la nostra acció pastoral, per el futur de l'evangelització. Si no vivim la unitat, no podem ser creïbles en la presentació del missatge cristià.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa