L’encíclica Déu és amor està articulada en dues grans parts. La primera presenta una reflexió teològica i filosòfica sobre l’amor en les seves diverses dimensions. La segona tracta de l’exercici concret del manament de l’amor al proïsme. Us proposo aquesta setmana alguns aspectes de la primera part.
El terme amor és una de les paraules més utilitzades i de més variades accepcions. Entre els seus significats destaca com, a arquetip de l’amor per excel·lència entre home i dona, aquell que en l’antiga Grècia era definit amb el nom d’eros. A la Bíblia i sobretot en el Nou Testament s’aprofundeix en el concepte d’amor i s’arriba a la superació de la paraula eros en favor del terme àgape, per expressar un amor oblatiu. Avançant el contingut del document, el Sant Pare va dir en els dies previs que volia mostrar el concepte d’amor en totes les seves dimensions. I encara que avui dia la paraula amor sembla quelcom molt llunyà del que un cristià pensa quan parla de caritat, ell volia mostrar que es tracta d’un únic moviment, amb diverses dimensions.
L’eros, l’amor entre home i dona, prové de la mateixa font que l’amor que renuncia a si mateix en favor de l’altra persona. Aquesta font és la bondat del Creador. L’eros es transforma en àgape en la mesura que dues persones s’estimen realment, i “en la mesura que cada una d’elles no es busca a si mateixa, la seva pròpia alegria o el seu propi plaer, sinó que busca sobretot el bé de l‘altra”. Quan s’estima d’aquesta manera, l’eros es transforma en caritat, en un camí de purificació i d’aprofundiment. I s’obre des de la pròpia família a la gran família de la societat, a la família de l’Església, a la família del món. Aquesta visió de l’amor, pròpia del cristianisme, sovint ha estat jutjada de forma negativa com un rebuig de l’eros i de la corporeïtat. Però el sentit d’aquest aprofundiment és un altre. L’eros, que ha estat posat en la naturalesa de l’ésser humà per Déu, té necessitat de purificació i de maduresa per tal de no perdre la seva dignitat original i de no degradar-se en pur sexe, convertint-se en simple mercaderia. No es tracta de condemnar la corporeïtat, sinó de considerar-la en tot el seu valor.
La fe cristiana ha considerat sempre l’home com un ésser en el qual l’esperit i la matèria es compenetren l’un amb l’altra, assolint així una noblesa nova. Eros i àgape no estan mai completament separats; al contrari, com més troben el seu just equilibri, més es compleix la veritable naturalesa de l’amor. Si bé l’eros al principi és sobretot desig, a mesura que s’acosta a l’altra persona cercarà cada vegada menys el propi interès i més la felicitat de l’altre, es lliurarà i desitjarà ésser per a l’altre. D’aquesta manera es viu l’àgape.
Jesucrist, que és l’amor de Déu encarnat, fa realitat l’amor de Déu en la seva forma més radical. En morir en la creu per elevar i salvar l’ésser humà, expressa l’amor en la seva forma més sublim. La seva entrega d’amor es perpetua a través de l’Eucaristia en la qual ens uneix a Ell i per la qual també nosaltres som incorporats a la seva obra salvífica i, units a tots els germans, ens convertim en un sol cos. D’aquesta manera, l’amor a Déu i l’amor al proïsme es fonen realment. El manament de l’amor a Déu i al proïsme no és quelcom extern i estrany, sinó una experiència nascuda de l’interior, un dinamisme de correspondència. Aquest és el sentit de la vida de l’ésser humà: rebre l’amor de Déu, correspondre a aquest amor i compartir-lo amb els altres.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
El terme amor és una de les paraules més utilitzades i de més variades accepcions. Entre els seus significats destaca com, a arquetip de l’amor per excel·lència entre home i dona, aquell que en l’antiga Grècia era definit amb el nom d’eros. A la Bíblia i sobretot en el Nou Testament s’aprofundeix en el concepte d’amor i s’arriba a la superació de la paraula eros en favor del terme àgape, per expressar un amor oblatiu. Avançant el contingut del document, el Sant Pare va dir en els dies previs que volia mostrar el concepte d’amor en totes les seves dimensions. I encara que avui dia la paraula amor sembla quelcom molt llunyà del que un cristià pensa quan parla de caritat, ell volia mostrar que es tracta d’un únic moviment, amb diverses dimensions.
L’eros, l’amor entre home i dona, prové de la mateixa font que l’amor que renuncia a si mateix en favor de l’altra persona. Aquesta font és la bondat del Creador. L’eros es transforma en àgape en la mesura que dues persones s’estimen realment, i “en la mesura que cada una d’elles no es busca a si mateixa, la seva pròpia alegria o el seu propi plaer, sinó que busca sobretot el bé de l‘altra”. Quan s’estima d’aquesta manera, l’eros es transforma en caritat, en un camí de purificació i d’aprofundiment. I s’obre des de la pròpia família a la gran família de la societat, a la família de l’Església, a la família del món. Aquesta visió de l’amor, pròpia del cristianisme, sovint ha estat jutjada de forma negativa com un rebuig de l’eros i de la corporeïtat. Però el sentit d’aquest aprofundiment és un altre. L’eros, que ha estat posat en la naturalesa de l’ésser humà per Déu, té necessitat de purificació i de maduresa per tal de no perdre la seva dignitat original i de no degradar-se en pur sexe, convertint-se en simple mercaderia. No es tracta de condemnar la corporeïtat, sinó de considerar-la en tot el seu valor.
La fe cristiana ha considerat sempre l’home com un ésser en el qual l’esperit i la matèria es compenetren l’un amb l’altra, assolint així una noblesa nova. Eros i àgape no estan mai completament separats; al contrari, com més troben el seu just equilibri, més es compleix la veritable naturalesa de l’amor. Si bé l’eros al principi és sobretot desig, a mesura que s’acosta a l’altra persona cercarà cada vegada menys el propi interès i més la felicitat de l’altre, es lliurarà i desitjarà ésser per a l’altre. D’aquesta manera es viu l’àgape.
Jesucrist, que és l’amor de Déu encarnat, fa realitat l’amor de Déu en la seva forma més radical. En morir en la creu per elevar i salvar l’ésser humà, expressa l’amor en la seva forma més sublim. La seva entrega d’amor es perpetua a través de l’Eucaristia en la qual ens uneix a Ell i per la qual també nosaltres som incorporats a la seva obra salvífica i, units a tots els germans, ens convertim en un sol cos. D’aquesta manera, l’amor a Déu i l’amor al proïsme es fonen realment. El manament de l’amor a Déu i al proïsme no és quelcom extern i estrany, sinó una experiència nascuda de l’interior, un dinamisme de correspondència. Aquest és el sentit de la vida de l’ésser humà: rebre l’amor de Déu, correspondre a aquest amor i compartir-lo amb els altres.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa