El psicòleg J. Sterling Livingston explica que el secret de l'èxit en la gestió empresarial i institucional es troba bàsicament en dos ingredients: entusiasme i interès per part dels dirigents. Alhora, les baixes expectatives dels responsables condueixen al baix rendiment dels empleats.
Per il•lustrar-ho, recull un passatge entranyable de l'obra de Bernard Shaw Pigmalió, en el qual Eliza Doolittle es desfoga amb el Sr. Pickering queixant-se del tracte que li dispensa el professor Higgins en el seu procés d'educació: "Com veu, l'única diferència que hi ha entre una senyora i una florista, a part de les coses que qualsevol pot veure (com el vestit, la forma de parlar), no està en la manera de comportar-se, sinó que està en la forma de ser tractada. Per al professor Higgins, jo seré sempre una florista, perquè em tracta sempre com una florista i sempre ho farà; però jo sé que per a vostè jo puc ser una senyora, perquè vostè sempre m'ha tractat i em continuarà tractant com a una senyora."
Hi ha directius que tracten sempre els seus subordinats d'una forma que els porta a rendir més. D'altres, al contrari, els tracten de manera que els porta a rendir menys. El mateix s'esdevé en l'àmbit educatiu per part de pares, professors, monitors, etc. La manera com es tracta un subordinat o un educand està influïda de forma subtil per les expectatives que ens forgem sobre ell. I alhora, sembla com si hi hagués un mecanisme ocult que provoca que el rendiment del subordinat o el progrés de l'educand s'ajusti a les expectatives que es dipositen en ell.
Molt sovint, en les visites pastorals recomano que no ens queixem mai dels nens ni dels joves, que el que hauríem de fer és ajudar-los a desenvolupar tot el potencial que porten dins. No hi ha dubte que educar és molt difícil. És més, jo m'atreveixo a dir que educar és una obra d'art i per això requereix molt amor i molta paciència. Però no hi ha cap dubte que el creixement personal dels nostres nens i joves depèn en gran manera de la forma com els tractem i de les expectatives que dipositem en ells. Alhora, un bon mestre, un bon educador és el que sap proposar metes altes i alhora realistes que els educands assoliran després.
De vegades ens trobem amb fills o amb alumnes entremaliats, mals estudiants, desobedients, que actuen així segurament per moltes raons, però entre aquestes moltes raons una és la seva percepció que això és justament el que s'espera d'ells, el rol que tenen adjudicat, i ells actuen en conseqüència.
Per això crec que els pares, educadors, catequistes, sacerdots, tota persona que influeix en la formació de d'altres -i en aquest sentit tots som educadors perquè tots interactuem-, no hem de dir mai expressions com: "Ets un desastre!" Si tant ho diem, acabarà sent-ho. Al nen, al jove (o fins i tot a l'adult), quan s'equivoca caldrà dir-li: "Escolta, amb un fons tan bo com tens tu, amb tantes possibilitats com tens, com és possible que actuïs així?" La diferència entre la primera i la segona manera de mirar i de tractar la persona és que amb la primera manera l'enfonsem cada vegada més en el fons de si mateix, sense captar que la seva rebel•lia i la seva desobediència de vegades no són més que una forma de reclamar atenció i ajuda. Amb la segona manera li estem fent una crida al canvi, a l'autoexigència i a la superació.
Volia parlar també de la manera com ens mira Déu. Serà en el pròxim escrit, si Déu vol.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Per il•lustrar-ho, recull un passatge entranyable de l'obra de Bernard Shaw Pigmalió, en el qual Eliza Doolittle es desfoga amb el Sr. Pickering queixant-se del tracte que li dispensa el professor Higgins en el seu procés d'educació: "Com veu, l'única diferència que hi ha entre una senyora i una florista, a part de les coses que qualsevol pot veure (com el vestit, la forma de parlar), no està en la manera de comportar-se, sinó que està en la forma de ser tractada. Per al professor Higgins, jo seré sempre una florista, perquè em tracta sempre com una florista i sempre ho farà; però jo sé que per a vostè jo puc ser una senyora, perquè vostè sempre m'ha tractat i em continuarà tractant com a una senyora."
Hi ha directius que tracten sempre els seus subordinats d'una forma que els porta a rendir més. D'altres, al contrari, els tracten de manera que els porta a rendir menys. El mateix s'esdevé en l'àmbit educatiu per part de pares, professors, monitors, etc. La manera com es tracta un subordinat o un educand està influïda de forma subtil per les expectatives que ens forgem sobre ell. I alhora, sembla com si hi hagués un mecanisme ocult que provoca que el rendiment del subordinat o el progrés de l'educand s'ajusti a les expectatives que es dipositen en ell.
Molt sovint, en les visites pastorals recomano que no ens queixem mai dels nens ni dels joves, que el que hauríem de fer és ajudar-los a desenvolupar tot el potencial que porten dins. No hi ha dubte que educar és molt difícil. És més, jo m'atreveixo a dir que educar és una obra d'art i per això requereix molt amor i molta paciència. Però no hi ha cap dubte que el creixement personal dels nostres nens i joves depèn en gran manera de la forma com els tractem i de les expectatives que dipositem en ells. Alhora, un bon mestre, un bon educador és el que sap proposar metes altes i alhora realistes que els educands assoliran després.
De vegades ens trobem amb fills o amb alumnes entremaliats, mals estudiants, desobedients, que actuen així segurament per moltes raons, però entre aquestes moltes raons una és la seva percepció que això és justament el que s'espera d'ells, el rol que tenen adjudicat, i ells actuen en conseqüència.
Per això crec que els pares, educadors, catequistes, sacerdots, tota persona que influeix en la formació de d'altres -i en aquest sentit tots som educadors perquè tots interactuem-, no hem de dir mai expressions com: "Ets un desastre!" Si tant ho diem, acabarà sent-ho. Al nen, al jove (o fins i tot a l'adult), quan s'equivoca caldrà dir-li: "Escolta, amb un fons tan bo com tens tu, amb tantes possibilitats com tens, com és possible que actuïs així?" La diferència entre la primera i la segona manera de mirar i de tractar la persona és que amb la primera manera l'enfonsem cada vegada més en el fons de si mateix, sense captar que la seva rebel•lia i la seva desobediència de vegades no són més que una forma de reclamar atenció i ajuda. Amb la segona manera li estem fent una crida al canvi, a l'autoexigència i a la superació.
Volia parlar també de la manera com ens mira Déu. Serà en el pròxim escrit, si Déu vol.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa