El proper dimecres, dia 18 de febrer, és Dimecres de Cendra, la porta d’entrada al temps de Quaresma que és camí de preparació per a la festa de Pasqua. Actualment es valora molt el llenguatge simbòlic. I precisament aquest dimecres té lloc un símbol molt significatiu: el de la cendra; se’ns n’imposa una petita quantitat al front acompanyada d’unes paraules de Jesús que ens exhorten a la conversió (Mc 1,15).
Cremar una cosa i convertir-la en cendra equival a destruïr-la. La cendra simbolitza allò que és transitori i efímer, allò que aparenta molt i que, en substància val poc. La cendra és símbol de la vanitat que s’amaga darrera les aparences. Hi ha una dita catalana que no és de les més conegudes però que resulta molt expressiva: “Replegar la cendra i escampar la farina”. És a dir, dedicar-se a recollir i acaparar les coses que tene poc valor o no en tenen cap i, en canvi, escampar i perdre les més importants.
¡Quantes vegades ho podem fer nosaltres en la vida! Sobretot si la convertim en una fira de vanitats. La Quaresma ens convida a convertir el que és efímer en cendres i a recollir la farina d’allò que és més valuós davant Déu. Ens invita també a la conversió que en grec es diu “metanoia”; aquesta paraula indica un canvi de mentalitat i un enfocament en la direcció correcta que és viure de cara a Déu d’acord amb els criteris indicats per Jersucrist a l’Evangeli.
En el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu hi trobem la narració del judici final, meravellosament representat en el fresc de Miquel Àngel que es troba a la Capella Sixtina. Aquest passatge de l’evangeli és una crida forta a l’esperança. Déu és misericordiós i vol que tots els seus fills se salvin i assoleixin la plenitud de vida que els té preparada. Perquè Déu és el Bé més gran, i el bé és difusiu de per ell mateix. Aquesta és la seva raó de ser: “Bonum diffusivum sui” diu la metafísica clàssica. La Primera carta de sant Joan afirma: “Déu és caritat” (1Jo 4,8). És a dir, Déu és do, gràcia, generositat, desinterès, pura gratuïtat. I té un Regne –o un gran banquet, segons una altra imatge bíblica- per a tots els seus fills. Però els demana que facin la opció pel bé i no pel mal, quye siguin misericordiosos amb tothom, sobretot amb els més febles, com Ell és misericordiós.
El cristianisme té molt present el drama de la condició humana. Blas Pascal ho va comprendre amb claredat i va afirmar que la veritable saviesa de l’ésser humà consisteix en adonar-se que és un ésser de “contradiccions”, i en reconèixer la pròpia grandesa i també la pròpia misèria, vivint tot esperant la gràcia de Déu. El creient cristià sap que fins ara “tot l’univers gemega i sofreix dolors com la mare quan infanta” (Rm 8,22) i que l’home mateix gemega en el seu interior en la lluita per a optar pel bé i no pel mal.
Déu ens promet la seva misericòrdia i el seu Regne si, bo i fent ús de la nostra llibertat, optem per la pràctica del bé, per reduir a cendra la nostra particular fira de les vanitats i per recollir la farina de les bones obres. Aquest és el principal programa de la Quaresma que us proposo.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa