Entre els reptes a què la diòcesi ha de donar resposta, reptes que comento en el capítol tercer de la carta que acompanya el Pla Pastoral, no podíem oblidar les situacions de pobresa, que no es donen només en l'anomenat Tercer Món sinó també entre les nostres societats desenvolupades i que acostumen a rebre el nom de Quart Món, és a dir, el món de la pobresa a l'interior del món ric.
No parlem d'un col•lectiu petit numèricament. Segons Càritas, a Espanya hi ha aproximadament 8 milions de pobres. I no és només la xifra global allò que ens ha de moure a actuar per pal•liar la pobresa de les persones; cada persona individual que passa necessitat ha de merèixer la nostra atenció. A més a més, en el nostre Occident ric, cada vegada hi ha més situacions de pobresa per la soledat i la manca d'afecte, d'energies físiques, de futur, de sentit...
La nostra diòcesi vol viure i treballar ben oberta a l'Església universal, i de manera ben especial en comunió afectiva i efectiva amb l'Església de Roma i el seu bisbe i successor de sant Pere. Doncs bé, Benet XVI ens ha donat una veritable carta magna de l'amor i la solidaritat envers els necessitats en la seva primera encíclica Déu és amor. Tot el contingut de l'encíclica, i de manera especial la segona part, està en el rerefons del tema de les pobreses i l'acció de la diòcesi de Terrassa per tal de pal•liar-les.
L'Església ha de ser una comunitat d'amor, l'Església universal i cada una de les Esglésies particulars, o Esglésies locals, reunides entorn del seu bisbe, dels preveres, dels diaques i de tota la comunitat. Sant Ignasi d'Antioquia, el gran bisbe màrtir del segle II, va escriure, adreçant-se a l'Església de Roma, que "presideix en la caritat", és a dir, que en ella és viu, des del bisbe fins als preveres i diaques i tota la comunitat, la pràctica del manament de l'amor cristià, fet gratuïtat, donació i atenció pràctica als seus membres més febles, als orfes, les vídues, els pobres de tota mena...
Dons bé, aquesta afirmació de sant Ignasi s'ha de poder fer de tota Església local, i també de la nostra. L'amor envers els necessitats i les accions consegüents per posar remei a les seves necessitats no són només una acció de suplència o de substitució, com pot succeir de vegades a causa del fet que els serveis públics no arriben a totes les necessitats. Per a l'Església, actuar així, fer aquestes accions és quelcom essencial i forma part de la seva naturalesa íntima. Benet XVI il•lustra això en la seva carta encíclica amb exemples ben suggestius, com el testimoni d'un emperador romà ben poc amable amb l'Església, Julià, dit l'Apòstata, però que en una de les seves cartes diu que l'únic aspecte que l'impressiona del cristianisme és l'activitat caritativa de l'Església (Deus caritas est, n. 24).
Em plau molt poder deixar constància de la labor de les Càritas del nostre bisbat, la diocesana i les parroquials, que mereixen que sigui reconeguda la seva bona feina. Una feina feta, en gran part, gràcies a la col•laboració de voluntaris, homes i dones, cristians i cristianes solidàries que tenen la generositat de pensar i treballar també pels més necessitats.
Elles i ells són una expressió concreta de l'amor de Déu. Un amor rebut, compartit i projectat, que cerca el bé de l'Església -fent que aquesta compleixi la Paraula de Jesucrist- i el bé de tot ésser humà que trobem en el nostre camí.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa