Voldria iniciar aquesta reflexió amb un record personal. Cada estiu, la nostra família es proposava viure uns dies de convivència de tots els germans entorn dels nostres pares. Tots procuràvem acompanyar-los en una localitat de la costa, concretament a Cubelles. Eren moments ben oportuns per dedicar-los la nostra estimació i el nostre agraïment per tot el que havien fet per nosaltres. Aquest és el primer estiu que els germans ens reunirem però ja sense la mare, que va morir fa uns mesos. El pare ja ens va deixar l'any 2003.
En contrast amb aquesta vivència de la meva família, observo que els mitjans de comunicació ens porten cada dia noticies més freqüents de maltractaments a les dones, de maltractament als fills i de maltractaments dels fills envers els pares. I fins i tot de maltractaments a persones grans.
Sembla que a la nostra societat es va instaurant un clima de violència creixent. Els sociòlegs ens parlen de les causes, però em sembla que també caldria pensar en els possibles remeis a aquesta situació que deshumanitza la nostra societat, les nostres relacions interpersonals, fins i tot en un àmbit tan sensible com el matrimoni i la família.
Relacionada amb l'envelliment creixent de la població en el nostre país, sorgeix una realitat que és el maltractament a la gent gran. És una realitat poc reconeguda i molt oculta socialment, però que comença a aflorar amb tota la seva càrrega dramàtica i quotidiana. Els maltractaments que pateixen les persones grans constitueixen una font de trastorn important, tant de tipus físic com psíquic i emocional.
Les administracions públiques i la societat en conjunt comencen a assabentar-se del problema i a plantejar-se la necessitat d'establir mecanismes que permetin, d'una manera coordinada i eficaç, la prevenció, la detecció i la intervenció davant d'aquest problema. El maltractament envers les persones més properes no pot ser només considerat com un problema de llei i ordre o com un assumpte privat, sinó com un problema social d'ampli abast que ens compromet a tots.
Si bé en la major part de societats tradicionals la persona d'edat avançada era portadora del patrimoni cultural i de saviesa de la comunitat a la qual pertanyia i hi ocupava un lloc de rellevància social com a persona experimentada i sàvia, a la nostra societat no es valora la seva aportació. Per això, sembla que una de les tasques pendents per a la regeneració social i la prevenció de la violència domèstica sigui tenir en compte, redefinir i potenciar els valors i les actituds que la gent gran pot aportar, que són molts i molt necessaris.
Aquí és on el cristianisme pot fer una aportació que avui és més necessària que abans, donada l'existència del fenomen que ha motivat aquest escrit. Sempre serà veritat que val més encendre un llumí que no pas parlar molt contra les tenebres. Per això, confio a la noblesa i als sentiments humans i cristians dels qui puguin llegir aquest escrit una proposta concreta: que el temps de vacances, per a totes les persones que les puguin viure, sigui un temps per estar més a prop de les nostres persones grans i per donar-los aquella estimació i aquell afecte que siguin expressió del nostre agraïment per tot el que, en circumstàncies més difícils que les actuals, elles varen fer per nosaltres i per tota la nostra societat.
+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa