Iniciem el mes de novembre amb dues dates de gran contingut humà i cristià. El dia 1, festivitat de Tots els Sants, fem memòria d’aquells homes i dones que al llarg de la història han volgut ser fidels al camí de Déu i ara comparteixen la seva vida per sempre. El llibre de l’Apocalipsi, en un fragment que es llegeix en la litúrgia d’aquest dia ens parla “d’una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar... de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, drets davant el tron i davant l’Anyell”, és a dir, de Jesucrist mort i ressuscitat, el primogènit de molts germans.
El dia següent, 2 de novembre, recordem i preguem per tots els fidels difunts. Per als creients, allò que dóna força i sentit a aquest record és sobretot la nostra fe. Aquesta fe s’expressa en una gran confiança en el Déu que és Amor i Bondat infinita, a l’amor i bondat del qual confiem els nostres estimats difunts.
Aquests dies, ve als nostres llavis aquesta pregària tan sòbria i bonica de la litúrgia dels difunts: “Doneu-los, Senyor, el repòs etern i que la llum perpètua els il·lumini; que descansin en pau”.
Els nostres sants i santes ja són a les mans de Déu, a la vida eterna. I per als nostres difunts confiem que, per la misericòrdia de Déu, purificats dels seus pecats, puguin ser ja admesos a compartir la vida eterna.
Però ens podem preguntar: Què és la vida eterna o la vida en Déu? El Papa Benet XVI es fa aquesta pregunta en la seva segona encíclica, dedicada a l’esperança i titulada “Salvats en esperança”. “La fe –diu el Papa- és la substància de l’esperança. Però llavors sorgeix la qüestió: De debò volem això: viure eternament? Potser moltes persones rebutgen avui la fe simplement perquè la vida eterna no els sembla una cosa desitjable. No volen de cap manera la vida eterna, sinó la present, i per això la fe en la vida eterna els sembla més aviat un obstacle. Continuar vivint per sempre -sense fi- sembla més una condemna que un do. Certament, es voldria ajornar la mort tant com sigui possible. Però viure sempre, sense un terme, seria, al cap i a la fi, avorrit i al final insuportable” (Spe salvi, nn. 10-12).
Però ja la filosofia clàssica assolí la veritat de la immortalitat de l’ànima. I aquí el Papa, citant Sant Ambròs, recorda que “la immortalitat, en efecte, és més una càrrega que un bé, si no entra en joc la gràcia”. I recordant un text del seu admirat Sant Agustí d’Hipona, el Papa afegeix que en el fons volem sols una cosa, la “vida benaurada”, la vida que simplement és vida, simplement “felicitat”. La sortida a aquest desig és la Gràcia, el do de Déu, la Vida eterna.
Davant d’aquesta gràcia de la visió i la comunió plena amb Déu, a la que la fe ens disposa i encamina, sorgeix la súplica agraïda i la humilitat de la docta ignorància, perquè sabem molt poc de com és aquesta vida. El Papa teòleg s’endinsa una mica en la intel·ligència de gràcia, en escriure a la seva carta encíclica que la vida eterna ja no és un “continu succeir-se de dies del calendari, sinó com un moment ple de satisfacció, en el qual la totalitat ens abraça i nosaltres abracem la totalitat. Seria el moment de submergir-se en l’oceà de l’amor infinit, en el qual el temps -l’abans i el després- ja no existeix”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa