Una parròquia del nostre bisbat, la de Sant Esteve de Parets del Vallès, celebra els mil cent anys de vida. Aquest fet té una significació per a aquesta comunitat cristiana, però també la té per a tota la nostra diòcesi, tan jove encara, però a la vegada amb unes arrels tan antigues. Fa uns anys, els bisbes catalans varen publicar un document que ha tingut molt ressò, que es titula "Arrels cristianes de Catalunya".
També el nostre jove bisbat de Terrassa té unes arrels ben antigues. Segons un estudi recent, que serà publicat aviat, al segle X el nostre bisbat tenia ja més de 30 parròquies creades. Segons sembla foren les esglésies rurals les primeres destinades a ser parròquies. Les urbanes són posteriors a les rurals. Les parròquies nasqueren davant del fet de les invasions: primer dels bàrbars i després dels sarraïns. Que en el segle X el nostre bisbat tingués 35 parròquies constituïdes ens porta a una afirmació ben fonamentada: ens trobem davant d'unes esglésies que tenen les arrels en l'Església visigòtica.
Nosaltres –les comunitats cristianes d'avui- som hereus d'aquest passat. Però no ens podem pas quedar en el passat, en una mena d'actitud arqueològica i nostàlgica, com si tot el que volem fer i esperar amb vista al futur es trobés solament en el nostre passat. Això no vol de cap manera desmerèixer la necessitat de conèixer la nostra història. Tot al contrari. El coneixement del passat ha d'inspirar el nostre compromís com a cristians en el present i ens ha de projectar cap al futur, en la mesura que estigui en les nostres mans preparar-lo. I una manera de preparar-lo és, en el present, viure el nostre compromís cristià amb suficient consistència personal, social i de país.
En un món globalitzat, en el qual tot canvia amb gran rapidesa, en què augmenta la complexitat de la nostra societat, davant d'una pluralitat d'universos mentals, més que mai fan falta creients de fortes conviccions. No per portar a enfrontaments i més conflictes, sinó per bastir una autèntica civilització de la convivència. Aquesta civilització de la convivència no es pot fonamentar en la irresponsabilitat, en la negació dels valors. El que necessita és conviccions sòlides i paciència constructiva. Aquests són alguns dels reptes d'aquesta hora. Alguns els he comentat aquestes darreres setmanes parlant de la immigració. Unes reflexions semblants es podrien fer davant d'altres realitats.
També la celebració joiosa de més d'un mil•lenni d'una parròquia, com és el cas de la de Parets del Vallès, ens invita a una reflexió i a un compromís. Santa Teresa de Jesús parlava de tiempos recios. També els nostres ho són. Per als temps difícils i a la vegada interessants, ella demanava "amics forts de Déu". Això és el que necessitem: creients convençuts, empeltats d'una vivència mística de la fe i disposats a viure-la i a donar-ne testimoni amb aquella constància, paciència i creativitat que Sant Pau demanava al seu deixeble i bisbe Timoteu, que hem recordat en la litúrgia d'aquests diumenges.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
També el nostre jove bisbat de Terrassa té unes arrels ben antigues. Segons un estudi recent, que serà publicat aviat, al segle X el nostre bisbat tenia ja més de 30 parròquies creades. Segons sembla foren les esglésies rurals les primeres destinades a ser parròquies. Les urbanes són posteriors a les rurals. Les parròquies nasqueren davant del fet de les invasions: primer dels bàrbars i després dels sarraïns. Que en el segle X el nostre bisbat tingués 35 parròquies constituïdes ens porta a una afirmació ben fonamentada: ens trobem davant d'unes esglésies que tenen les arrels en l'Església visigòtica.
Nosaltres –les comunitats cristianes d'avui- som hereus d'aquest passat. Però no ens podem pas quedar en el passat, en una mena d'actitud arqueològica i nostàlgica, com si tot el que volem fer i esperar amb vista al futur es trobés solament en el nostre passat. Això no vol de cap manera desmerèixer la necessitat de conèixer la nostra història. Tot al contrari. El coneixement del passat ha d'inspirar el nostre compromís com a cristians en el present i ens ha de projectar cap al futur, en la mesura que estigui en les nostres mans preparar-lo. I una manera de preparar-lo és, en el present, viure el nostre compromís cristià amb suficient consistència personal, social i de país.
En un món globalitzat, en el qual tot canvia amb gran rapidesa, en què augmenta la complexitat de la nostra societat, davant d'una pluralitat d'universos mentals, més que mai fan falta creients de fortes conviccions. No per portar a enfrontaments i més conflictes, sinó per bastir una autèntica civilització de la convivència. Aquesta civilització de la convivència no es pot fonamentar en la irresponsabilitat, en la negació dels valors. El que necessita és conviccions sòlides i paciència constructiva. Aquests són alguns dels reptes d'aquesta hora. Alguns els he comentat aquestes darreres setmanes parlant de la immigració. Unes reflexions semblants es podrien fer davant d'altres realitats.
També la celebració joiosa de més d'un mil•lenni d'una parròquia, com és el cas de la de Parets del Vallès, ens invita a una reflexió i a un compromís. Santa Teresa de Jesús parlava de tiempos recios. També els nostres ho són. Per als temps difícils i a la vegada interessants, ella demanava "amics forts de Déu". Això és el que necessitem: creients convençuts, empeltats d'una vivència mística de la fe i disposats a viure-la i a donar-ne testimoni amb aquella constància, paciència i creativitat que Sant Pau demanava al seu deixeble i bisbe Timoteu, que hem recordat en la litúrgia d'aquests diumenges.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa