El cas dels autobusos amb frases publicitàries de sentit divers sobre l’existència de Déu i sobre la invitació a gaudir de la vida present està tenint l’efecte col·lateral de posar en l’àmbit més públic el tema de la religió, de la fe, de Déu. No recordo cap ocasió en que la publicitat dels autobusos fos portadora d’un tema de tanta transcendència.
Personalment, no crec que aquest sigui el lloc més adient per plantejar aquestes qüestions. Però el fet és ací i sembla que la campanya es desplaçarà a d’altres països d’Europa i que fins i tot travessarà l’Atlàntic. I, curiosament, aquest fet es produeix en el marc d’una cultura consumista com la nostra, que tendeix a eclipsar les inquietuds, els ideals i en la que, almenys aparentment, cada vegada hi tenen menys cabuda les preguntes fonamentals, entre d’altres causes, per manca de temps i de silenci.
No faré ara valoracions sobre les intencions dels promotors de la primera campanya. Per començar, vull reflexionar sobre la societat en la que tots, creients i no creients, ens movem i vivim, des de la mirada positiva que trobem a la constitució pastoral Gaudium et Spes de Concili Vaticà II. Una mirada de realisme i d’esperança.No és difícil constatar una mena d’absolutització del present, un plantejament vital de diversió i de immediatesa, que genera el desig de tenir tot el que vull i gaudir-ho tot seguit. Aquest plantejament genera no poques frustracions i cansaments.
En aquesta societat nostra correm el risc de perdre els signes d’identitat, de les tradicions, de la pròpia història, de les nostres arrels. També s’observa una fragmentació interior, una dispersió, una manca de consistència personal, que desemboca en una mena d’orfandat , per falta de punts de referència, ja siguin familiars, o de tradició, o de mestres capaços d’influir positivament en les persones i en la societat.
Si a això hi afegim l’afirmació de les llibertats individuals, a les que difícilment se’ls reconeix límits, es desemboca en el subjectivisme i en l’autonomia desproporcionada de l’individu enfront a la pretensió de les institucions que aspiren a donar-li pautes de comportament i a regular les seves actituds. Aquesta és una característica de la postmodernitat, que afecta de ple l’àmbit religiós i les creences, com la fe en un ésser superior, en Déu.
No seriem justos si no recordéssim també aspectes positius, com són una major sensibilitat per la justícia i la promoció dels drets humans, un refús de la violència i un major desig –i de vegades fins i tot un compromís- a favor de la pau. Ha crescut en la nostra societat un sentit de solidaritat que es manifesta en múltiples formes de voluntariat i d’iniciatives d’ajuda al Tercer i Quart Món.
Creix, també, la consciència que la conservació del planeta és important i que la sostenibilitat és responsabilitat de tots. La sana ecologia va guanyant adeptes. Podem afirmar encara, que han crescut les actituds de diàleg i de tolerància, de respecte a les persones i a les idees, d’acceptació del pluralisme i la diversitat. Una pedagogia, en resum, que s’orienta més a la proposta que a la imposició. Això és de capital importància de cara a la convivència en la nostra nova situació social, la que s’està originant a causa de la realitat dels fluxos migratoris.
Les properes setmanes, si Déu vol, continuarem aquesta reflexió sobre com els creients podem viure i donar testimoni de la fe en Déu dins una societat com la nostra.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa