Pasqua, la festa de l'esperança

Hem arribat a la festa de Pasqua, la festa de les festes cristianes, la festa central de tot l'any litúrgic, la festa de l'alegria i de l'esperança. Que profunda i significativa és la litúrgia de la Vetlla Pasqual, amb els signes del foc, de l'aigua, amb la renovació de les promeses del baptisme! I amb la lectura del pregó pasqual. Aquest pregó que escoltem en la nit de Pasqua, l'hem de portar en el fons de l'ànima durant tot l'any. Algú, però, em podria dir: "Amb tot el que està passant (o que m'està passant a mi), no és una ficció aquesta alegria de la nit i del dia de Pasqua? ¿És compatible el realisme cristià, i el dramatisme del món i de la vida, amb la joia, amb l'esclat de confiança i d'esperança de la celebració de la Pasqua? Crec sincerament que sí. Sant Pau ens diu que tota la creació, sotmesa al pecat, "gemega i sofreix dolors de part", amb l'esperança que serà alliberada de la corrupció per obtenir la llibertat i la glòria dels fills de Déu (Rm 8, 20-21). Aquest alliberament s'inicià en la resurrecció del Senyor Jesucrist: fou l'esclat de la nova creació. En les nostres latituds, tot ens ajuda a viure la Pasqua com una penyora, com una anticipació de la nova creació. Els cristians no som els proclamadors i missatgers de la mort, sinó de la vida. La darrera paraula, en el misteri de la vida i de l'univers, no és la seva extinció, sinó la seva transformació. La seva transfiguració, com la que visqué Jesús a la muntanya del Tabor, que fou com una anticipació de la resurrecció. En la primavera tot és un esclat de vida. I la Pasqua cristiana, en plena primavera, és una afirmació de vida. La nostra fe pasqual s'abraça, com la de la Magdalena en el matí de Pasqua, a aquell misteriós hortolà, que és el veritable cultivador d'una nova naturalesa. I Ell ens diu que aquesta no és encara la nostra estada definitiva, que ens cal, com Ell, "pujar cap al Pare". Com la Magdalena, en el matí de Pasqua, diem al Senyor "Rabboni", que vol dir Mestre, perquè és en Ell que trobem el sentit definitiu de la vida. I ajudats per la gràcia del Pare, com l'apòstol Tomàs, enmig de la comunitat dels deixebles i seguidors de Jesús, li diem també: "Senyor meu i Déu meu!" Però, al mateix temps, la nostra fe pasqual és adhesió i afirmació del "cel nou i la terra nova", que esperem i que ja comença a florir en el nostre esperit, i que ens compromet a cercar l'harmonia i el perfeccionament de tota la creació per tal que puguem ser, segons el pensament i el mandat del Creador, uns guardians fidels de les coses creades, uns fidels administradors i no uns amos dèspotes i destructius. A tots els que em llegiu setmana rere setmana, us invito a viure la joia i l'esperança de la Pasqua. I us desitjo una bona Pasqua. Des de l'esperança i l'optimisme que ens proporciona la força infinita de la resurrecció de Jesús, podem dir: Sí, encara és possible fer una Església oberta i acollidora, perquè en ella hi ha el Senyor que ens diu: "La pau sigui amb vosaltres. No tingueu por! Sóc jo!" I per això podem dir: Sí, encara és possible anar construint entre tots el Regne de Déu, aquell "cel nou i la terra nova", la casa harmoniosa per a tota la humanitat, la gran família dels fills de Déu. Cristians, en la Pasqua de 2006, alegrem-nos i no perdem mai l'esperança. Perquè Crist ha ressuscitat. Ha ressuscitat veritablement. I amb Ell, també nosaltres. + Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa