En aquest comentari voldria glossar breument alguns dels valors pedagògics, en l’àmbit de la fe cristiana, de la litúrgia mossàrab que des del dissabte 16 d’abril, vigília del diumenge de Rams, torna a ser una realitat a la nostra diòcesi. Aquell dia, en efecte, com ja vaig comentar en un escrit anterior, a l’església de Santa Maria de Terrassa, que era la catedral de l’antiga diòcesi d’Ègara –i que és una de les joies del valuós conjunt d’esglésies visigòtiques de la ciutat- es va celebrar l’eucaristia en un ritu que era usual i que va prendre forma a la Hispania romana i es va acabar de configurar sota el domini dels visigots, i va estar en vigor entre els segles Vè i XIè.
Una primera impressió que produeix el ritu mossàrab als fidels acostumats al ritu romà és el seu esperit oriental. Aquesta sensació està plenament justificada, perquè els historiadors de la litúrgia han trobat nombroses concomitàncies amb antics ritus cristians del nord d’Àfrica i especialment amb les litúrgies copta i bizantina. El ritu mossàrab és més solemne que el romà, caracteritzat per una certa sobrietat i austeritat. La missa és una mica més llarga que la romana. Tanmateix, aquest ritu tan antic té una pedagogia: que és la d’introduir el fidel que hi participa –que el celebra- en una actitud contemplativa. Això es manifesta en una tendència a repetir determinades fórmules al llarg de la celebració eucarística. Així, per exemple, el Parenostre és cantat pel celebrant i, després de cada petició, els fidels responen “Amén”, també cantant. La intenció és clara: es tracta de la participació espiritual, de la interiorització, pel cristià, del misteri celebrat.
Una altra característica, aquesta de caire més teològic, és la insistència en confessar la divinitat de Jesucrist en diferents moments de la celebració. Aquest tret s’entén en el context de la Hispania visigoda, on l’heretgia arriana, que només reconeixia en Crist un home, estava força estesa. El ritu visigòtic, doncs, tractava de recordar la divinitat de Jesús sempre que podia. No cal dir que aquesta confessió de fe en Crist, Déu i home veritable, té un valor perenne en aquells primers segles i també avui.
Pel que fa a les lectures bíbliques també hi trobem diferències, perquè sempre són quatre, en lloc de les tres a les que estem acostumats ara en la celebració eucarística dominical segons el ritu romà. També pot sorprendre que en el moment de la consagració el celebrant no mostri a l’assemblea el Cos i la Sang de Crist, cosa que constitueix una semblança amb la litúrgia segons el ritus d’Orient.
Acabo invitant els diocesans a assistir a alguna d’aquestes celebracions per assaborir-ne la seva riquesa i copsar –i viure- la seva pedagogia, en el marc bellíssim i tan evocatiu de l’antiga catedral visigòtica d’Ègara, el temple dedicat a Santa Maria. No hi ha dubte que amb la celebració de la missa en aquest ritu –celebració que tindrà un caràcter excepcional- la nostra diòcesi ha fet honor a les seves arrels i ha guanyat en diversitat i en riquesa espiritual. Amb aquesta intenció s’ha promogut aquesta iniciativa i ara és responsabilitat de tots treure’n els fruits espirituals que tots desitgem.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa