La publicació de la tercera encíclica de Benet XVI, el passat 7 de juliol, tingué un ressò notablement favorable. És just alegrar-se per aquest fet, ja que no és freqüent que una intervenció magisterial de l’Església tingui una acollida tan positiva. Per altra part, resulta lògic degut a que ofereix una anàlisi lúcida de la situació actual i una sèrie de propostes per al futur. En els temps que corren es reconeix i s’agraeix que algú aixequi la veu des de la veritat, tot i que de vegades les veritats puguin resultar incòmodes. A la vegada, és molt important tenir present que aquesta encíclica no ha de ser llegida en clau econòmica i menys encara en clau política; cal llegir-la com allò que és, un document magisterial.
Amb la seva encíclica Caritas in veritate, Benet XVI –el Papa teòleg- entra de ple en una matèria especialment delicada: la doctrina social de l’Església. Aquest corpus doctrinal fou inaugurat per Lleó XIII amb la seva Rerum novarum i ha estat continuada pels darrers Pontífex i pels documents del Concili Vaticà II, en especial en la constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui titulada Gaudium et Spes. Joan XXIII va fer una aportació substancial amb la seva Pacem in Terris, i Pau VI feu el mateix amb la seva Populorum Progressio, ara fa 40 anys. Sense oblidar les diverses encícliques socials de Joan Pau II en el seu llarg pontificat proper als 30 anys, en especial amb el text de la Sollicitudo Rei Socialis.
Caritas in veritate és la resposta actualitzada a la situació d’avui. L’afirmació nuclear d’aquesta encíclica és que l’organització de la societat mundial no es pot fer sense col·locar l’home en el seu centre i, sobretot, sense comptar amb un Déu, que és Amor generós i gratuït, que vol el bé de l’home i li assenyala el camí de la seva realització integral. “La glòria de Déu és l’home vivent”, va escriure un gran teòleg dels inicis del cristianisme, Sant Irineu de Lió.
La proposta de Benet XVI és aprendre de les lliçons del segle XX sobre les males conseqüències del col·lectivisme i del capitalisme salvatge, i retornar a la política econòmica la seva necessària base ètica. L’ancoratge darrer en Déu és el que sosté tota l’encíclica. Aquesta és l’aportació del Papa que ha estat un teòleg i mestre de teologia.
A més d’aquesta centralitat de Déu, el text de Benet XVI té un gran contingut profundament humà, i a la vegada té un to radical i exigent. “La crisi –diu- obliga a adoptar nous estils de vida”. El Papa advoca perquè les persones ocupin la centralitat de l’economia; reclama que les finances tornin a posar-se al servei del desenvolupament integral de la persona, i insisteix a que els beneficis econòmics no poden desvincular-se de les exigències ètiques.
“La societat cada vegada més globalitzada ens fa més propers, però no ens fa més germans”, afirma el Papa que, com a bon deixeble de Sant Agustí, no s’enganya sobre les capacitats molt limitades de l’home, en el camp de la justícia i de l’amor, sense l’ajuda de la gràcia de Déu. Un món sense Déu tan sols pot ser un món que, a la llarga, es converteix en un món contra el mateix home.
L’Església, diu el Papa, no té solucions tècniques per oferir i no pretén de cap manera barrejar-se en la política dels Estats. No obstant, té una missió de veritat que complir en tot temps i circumstància a favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat, de la seva llibertat i del seu desenvolupament integral.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa