Posar-se en camí
Demà celebrarem la festa de l'Epifania del Senyor, de la seva manifestació a la humanitat, representada pels Mags, que van arribar a Jerusalem des de les terres d'Orient i van preguntar pel Rei dels jueus que acabava de néixer. Ells s'havien posat en camí per camins desconeguts tot seguint l'estrella. Maria i Josep també van haver de posar-se en camí cap a Egipte, en ser avisats per l'àngel del Senyor que Herodes volia matar el nen. De la mateixa manera, recordem que en el llibre del Gènesi el Senyor diu a Abraham que surti de la seva terra, de la seva pàtria, de la casa del seu pare, cap al país que li mostrarà, i Moisés, quan rep la crida de Déu amb la missió d'alliberar els hebreus de l'esclavatge Egipte es posarà en camí, tal com explica el llibre de l'Èxode.
El fet de posar-se en camí per anar a una terra nova que el Senyor mostrarà, per alliberar el poble hebreu, per trobar al Rei dels jueus, o per salvaguardar la vida de Jesús, revela la disposició de sortir de si mateixos per acomplir la voluntat de Déu. Ara bé, només es pot escoltar la veu del Senyor si es viu en sintonia amb la fe, atent als signes de la seva presència. Abraham, Moisès, els Mags, Josep i Maria, tenen el coratge d'abandonar les seves possessions, les seves comoditats, les seves seguretats.
Creure en Déu significa deixar que la seva Paraula orienti la vida en les grans decisions de la vida i en els seus petits detalls, vol dir fonamentar en ell l'existència. La fe ens fa pelegrins a la terra, encarnats en el món i en la història, tot fent camí cap a la pàtria celestial. El creient viu segons uns criteris que sovint no coincideixen amb les modes o l'opinió del moment i ha de mantenir una conducta que no coincideix amb la manera de pensar dels altres. Però el pelegrí no ha de tenir por d'anar «contra el corrent» per viure la seva fe, ja que segueix el seu camí amb la certesa de la presència del Senyor en la seva vida i en la història.
Tard o d’hora, la fe és posada a prova. El poble d’Israel tot avançant pel desert es troba amb les primeres dificultats, i sorprenentment, malparla contra Moisès. Amb les seves queixes demostra que no acaba de fiar-se que el Senyor el seguirà sostenint enmig dels perills, que no confia en la seva providència. Les proves tot al llarg del camí esdevenen oportunitats per a recolzar-se sobretot en Déu. Cal restar atents a la seva veu, pendents de la seva Paraula que guia i sosté enmig de les proves. És Déu mateix el qui condueix i conforta, el qui fa fort el cor. L’experiència del poble d’Israel en l’Èxode és, abans que tot, l’experiència de Déu alliberador.
Maria i Josep van haver de fugir a Egipte experimentant el tràngol difícil d’emigrar de la seva terra. Sense temps per a planificar el viatge com cal, amb uns mitjans ben precaris, cap a un país que desconeixien. Visqueren a Egipte com uns emigrants més, fins que novament un àngel del Senyor anuncià a Josep que podien tornar al país d’Israel. Havien acollit el misteri de Déu que va irrompre de manera poderosa en les seves vides i confiaren en el Senyor. Havien renunciat a ells mateixos i varen conformar la seva voluntat amb la de Déu, duent a terme amb fidelitat i senzillesa la missió que el Senyor els encomanà.
Acabem d’iniciar un nou any. Un nou any és com un talent que rebem de Déu i que hem de fer fructificar; és una nova oportunitat per a treballar en la construcció del Regne de Déu, per a millorar les coses, per aportar la nostra col·laboració que pot ser petita però important. Posem-nos en camí, doncs, sense por, amb tot l’impuls i l’esperança que siguem capaços. Maria ens acompanya sempre. Un any nou sant i feliç per a tots.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa