L’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta el reportatge d’una jornada de Jesús durant els anys de la seva vida pública. Després d’ensenyar a la sinagoga, s’acosta a la casa de Pere i guareix la seva sogra, que era al llit amb febre; en fer-se fosc li porten tots els malalts i posseïts; ell guareix molts malalts i expulsa dimonis. De bon matí es retira a un lloc apartat per a pregar; després se’n va a predicar l’arribada del Regne de Déu a d’altres pobles i viles. La jornada de la vida de Jesús a la terra constava d’aquests tres elements: la predicació del Regne, la guarició dels malalts i la pregària.
En aquest comentari vull referir-me d’una manera especial a la relació de l’Església amb els malalts, amb els qui sofreixen tan en el seu cos com en el seu esperit. El proper dissabte, 11 de febrer, la litúrgia fa memòria de la benaurada Mare de Déu de Lourdes; aquell dia es celebra la vintena Jornada Mundial del malalt. Enguany te per lema una frase de Jesús adreçada a un malalt de lepra que ell va guarir: “aixeca’t, ves-te’n; la teva fe t’ha salvat” (Lc 17,19).
Benet XVI, amb motiu d’aquesta jornada, ha fet públic un missatge en el que afirma que “en l’acollida afectuosa de cada vida humana, sobretot la dèbil i malalta, el cristià expressa un aspecte important del seu testimoni evangèlic, seguint l’exemple de Crist, que s’ha inclinat davant els sofriments materials i espirituals de l’home per a guarir-los”.
Aquestes paraules del Papa reflecteixen l’evangeli d’aquest diumenge. La Jornada Mundial del malalt no és feina d’un sol dia. Ho sabem prou bé. És una obra que s’ha de prolongar durant tots els dies de l’any. A casa nostra, el dia 11 de febrer assenyala l’inici d’aquesta jornada, que s’estén cada any fins el sisè diumenge del temps pasqual, dia en que se celebra l’anomenada “Pasqua del malalt”.
Com ho recorda el Sant Pare, “de la lectura de l’evangeli emergeix, clarament, que Jesús ha mostrat una predilecció particular pels malalts. Ell no sols ha enviat els seus deixebles a curar les ferides, sinó que també ha instituït per a ells un sagrament específic: la unció dels malalts. La carta de Jaume testimonia la presència d’aquest gest sacramental ja en la primera comunitat cristiana (cf. 5, 14-16): amb la unció dels malalts, acompanyada amb la pregària dels preveres, tota l’Església encomana els malalts al Senyor sofrent i glorificat, perquè els alleugi les penes i els salvi; encara més, els exhorta a unir-se espiritualment a la passió i mort de Crist, per a contribuir, d’aquesta manera, al bé del poble de Déu”.
S’afirma de Benet XVI que és el “papa teòleg”, per la seva llarga vida d’estudi, d’investigació i de dedicació a l’ensenyament de la teologia. No hi ha cap dubte de la veracitat d’aquest nom. Però, sobretot des de la seva elecció com a successor de Sant Pere, crec que també mereix que es destaqui la seva condició de pastor, és a dir, de bisbe preocupat i lliurat a allò que en llatí s’anomena la “cura animarum”el treball destinat a la deguda atenció a la vida cristiana dels fidels. Ambdues dimensions les he vist reflectides en una frase del missatge que he comentat. Diu així: “Aquest sagrament –es refereix al de la unció dels malalts- mereix avui una més gran consideració, tan en la reflexió teològica com en l’acció pastoral amb els malalts”. El papa també parla d’altres sagraments que, si Déu vol, seran objecte d’altres comentaris més endavant.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa