Reprenem en aquest escrit les reflexions sobre la comunitat cristiana que hem fet en diumenges anteriors. La comunitat cristiana, en primer lloc, és comunitat, i en això s’assembla a altres comunitats humanes i es regeix pels dinamismes psicosocials que tenen en comú. Però, també i sobretot, és cristiana, i aquest qualificatiu la determina i diferencia de qualsevol comunitat humana.
¿Quins han de ser els models de referència de la comunitat cristiana? El primer model és sens dubte la comunitat trinitària. Jesús mateix ens ho proposa: “Pare, que tots siguin u, com tu, Pare, estàs amb mi i jo amb tu; que també ells estiguin amb nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat” (Jo 17,21). Jesús demana al Pare que la comunió fraterna entre els seus seguidors sigui tan estreta que reprodueixi la comunió de lesn tres Divines Personesde tal manera que el món cregui que Ell és l’enviat de Déu.
El misteri de la Trinitat consisteix en el fet que tres Persones viuen en comunió tan íntima que formen un sol ésser, són un sol Déu. El misteri i el do de la comunitat cristiana consisteix en el fet que diverses persones viuen en una comunió tan íntima que formen un sol cor i una sola ànima. I això esdevé un signe que Déu està creant fraternitat.
Tota comunitat cristiana ho és si està centrada entorn de Jesús. El Papa Francesc ens diu molt sovint que “Crist és el centre. Crist és la referència fonamental, el cor de l’Església”. La presència de Jesús constitueix el punt de trobada i unificació de la comunitat cristiana primitiva de Jerusalem i de totes les comunitats: estan centrades en Jesús, el Senyor ressuscitat t i han experimentat la promesa del Mestre: “Jo estaré amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món” (Mt 28,20).
Per als cristians, la unió comunitària és comú-unió en Crist. Sant Pau va construint les comunitats sobre l’únic fonament segur: Jesucrist. Ell és la pedra clau que sosté tot l’edifici de la comunitat. Quan Crist no té la centralitat que li correspon, sorgeixen altres centres que trenquen la unitat. D’altra banda, la comunió amb Crist ha de fer créixer la comunió amb els germans i viceversa.
Tota comunitat cristiana, en tercer lloc, està animada i dinamitzada per l’Esperit Sant. A partir de Pentecosta, l’Esperit és el principi dinàmic, l’ànima de tota comunitat cristiana. L’Esperit suscita en cada deixeble i en la comunitat sencera les mateixes actituds que van animar la vida de Jesús: l’esperit filial envers el Pare i, en conseqüència, l’esperit fraternal envers els germans i germanes; l’actitud de llibertat pròpia dels fills de Déu. És l’Esperit qui dóna la diversitat de carismes i crea la unitat, el qui fa de tots els membres “un sol cor i una sola ànima”.
La comunitat és do i és tasca. És un do que hem de demanar al Pare cada dia, recordem la importància de la pregària en la comunitat de Jerusalem. La comunitat cristiana és un miracle que només l’Esperit de Jesús pot realitzar. Pensem sobretot en el fet de fet de compartir el Pa de l’Eucaristia, la preocupació pels pobres i la pràctica del perdó i de la correcció fraterna. I la comunitat és una tasca constant –per exemple, en la consciència missionera dels seus membres- en la qual hi hem de treballar amb molta humilitat, posant la confiança en Déu, i sentint-nos servents inútils, fins i tot quan ens hem esforçat en fer tot allò que havíem de fer, com ens recomana Jesús a l’Evangeli.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa