En la trobada mundial de Colònia del mes d’agost, s’ha fet palès un tret molt característic del nou Papa, al qual ja m’he referit en un altre escrit en què relatava la visita ad limina d’enguany: l’accent que posa Benet XVI en la centralitat de Crist. Del 21 al 27 de febrer d’aquest any, els bisbes de les províncies eclesiàstiques de Barcelona i de Tarragona vàrem fer la visita ad limina, juntament amb els de la província de Santiago de Compostel•la. El dissabte 26 de febrer vàrem tenir una reunió amb el que en aquells moments era el cardenal Joseph Ratzinger, a la seu de la congregació que presidia.
Com és habitual en aquestes ocasions, es va fer primer una exposició i després un col•loqui. Durant aquest diàleg em cridà l’atenció una constant que apareixia en totes les intervencions del cardenal. La podríem resumir amb aquesta afirmació: allò que és essencial, allò que és veritablement important en la nostra missió pastoral és propiciar en les persones una experiència religiosa de fe profunda, una trobada personal amb Crist que els canviï la vida, que els canviï el cor. Només així podran assimilar la doctrina i podran entendre i viure els preceptes morals.
Em va semblar un plantejament certament personalista i cristocèntric de la vida cristiana i també de l’acció pastoral. Vaig descobrir una persona molt diferent de l’estereotip que amb insistència s’ha presentat sovint en els mitjans de comunicació. Durant aquests mesos passats he tornat a trobar en les seves intervencions aquest mateix plantejament: que el cristianisme no és un paquet de normes, un pesat fardell que ens carreguem i que portem al llarg del camí de la vida. Al contrari, consisteix en una fe senzilla, profunda i rica en Déu. Un Déu que té un rostre, un rostre humà, un Déu que salva, que reconcilia, que uneix, que venç el mal amb el bé, l’odi amb l’amor, i que ens dóna la pau.
Es tracta de facilitar una trobada amb Crist que transformi la vida d’aquests joves que es fan preguntes, que són sensibles a les causes nobles, que són generosos quan es demana la seva solidaritat i que són receptius quan fan una mica de silenci en la seva vida. Cal, però, que se’ls faci una presentació clara, que es doni un testimoniatge cristià de vida, personal i comunitari, amb una força irresistible quan és autèntic, amb capacitat de vèncer els prejudicis. És necessari un anunci amb la paraula, explícit, personal i comunitari. Fet amb naturalitat, sense complexos; amb la serenor i la força de qui ha trobat el sentit i el camí de la seva vida. I aleshores és fàcil que el jove doni com a resposta la seva adhesió de cor, la conversió profunda, la fascinació per Crist, el goig irreprimible d’aquella persona que ha trobat un tresor. En això es pot comprovar que la persona ha estat evangelitzada, que ha tingut una trobada personal amb Crist.
En l’homilia de la missa d’inici del seu pontificat, Benet XVI ha pronunciat unes paraules antològiques dedicades especialment als joves: “Qui deixa entrar Crist en la seva vida no perd res, res, absolutament res d’allò que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només en aquesta amistat s’obren de bat a bat les portes de la vida. Només en aquesta amistat es desclouen realment les grans potencialitats de la condició humana. Només en aquesta amistat experimentem allò que és bell i allò que allibera. Ell no treu res i ho dóna tot.”
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa