La setmana passada acabàvem la carta dient que el repte de la immigració pot ser i hauria de ser una ocasió de creixement i que inexorablement ens aboca a diferents perspectives de diàleg: el diàleg dels fets, de la solidaritat, de l'acolliment i el diàleg intercultural i interreligiós.
En primer lloc, el diàleg dels fets, de la solidaritat, de l'acolliment, de la caritat… És el treball per promoure la justícia, defensar els drets dels immigrants. Hem de treballar perquè el fenomen d'una globalització que tendeix a eixamplar les diferències entre països rics i pobres i consegüentment entre persones riques i pobres esdevingui una globalització de la solidaritat i de compartir els béns que Déu ha donat al gènere humà, a totes les persones sense distincions.
D'altra banda, el diàleg intercultural i interreligiós. Cada vegada és més urgent una pedagogia del diàleg i un esforç constant per educar en el diàleg i per al diàleg, des de la infantesa, a les famílies, a les escoles, a les parròquies, als llocs de lleure. Haurem de propiciar uns espais de trobada, d'intercanvi, de descobriment de l'altre, de respecte i de tolerància. Cal una pedagogia que ens ajudi a superar les pors i a acollir l'altre, que no és un estrany sinó un germà.
I per acabar aquestes notes sobre la immigració, voldria expressar tres desigs: un cor obert i acollidor per part dels autòctons, un esperit d'integració per part dels nouvinguts i la col•laboració lleial per part de les institucions.
El primer desig és que tinguem un cor obert i acollidor. Ho vaig dir en l'homilia de la meva entrada a la diòcesi i és per a mi un compromís constant: "Considero que hem d'estar molt atents a la Catalunya real, que té com a fonament la cultura cristiana mil•lenària a la qual s'han anat integrant totes les aportacions dels pobles i de les immigracions al llarg de la seva història sobre la base del seu humus propi i genuí, del seu substrat vital. Un substrat vital amb una excepcional capacitat integradora."
El segon desig és que les poblacions immigrades puguin viure uns processos d'inserció social en tots els ordres, de tal manera que s'eviti la formació de guetos culturals, lingüístics o socials. És imprescindible, també, que l'immigrant que ve tingui una mentalitat oberta per assumir i integrar els elements propis de la cultura i de la societat que l'acull. Sense perdre la pròpia identitat, però sense tancar-se a la nova situació vital en què es troba. Amb un esforç personal, sincer i amb l'ajut dels qui l'acullen. En aquesta línia estan ja treballant responsables de la nostra terra, que cerquen de plantejar-se aquest repte amb lucidesa, evitant per exemple els guetos urbanístics. Aquest sembla que és un bon camí.
El tercer desig és que hi hagi una col•laboració institucional efectiva entre les administracions i les diferents institucions. En aquest sentit, la nostra diòcesi, amb les seves parròquies, les seves escoles, les seves obres socials, els seus moviments de formació i els seus grups de voluntariat ha fet i pot fer una col•laboració important. Estem al servei de l'Església i de la societat, però no com a competidors ni com a rivals. Simplement, amb una actitud de servei i col•laboració davant d'un repte de gran transcendència per al present i el futur de la nostra societat.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
En primer lloc, el diàleg dels fets, de la solidaritat, de l'acolliment, de la caritat… És el treball per promoure la justícia, defensar els drets dels immigrants. Hem de treballar perquè el fenomen d'una globalització que tendeix a eixamplar les diferències entre països rics i pobres i consegüentment entre persones riques i pobres esdevingui una globalització de la solidaritat i de compartir els béns que Déu ha donat al gènere humà, a totes les persones sense distincions.
D'altra banda, el diàleg intercultural i interreligiós. Cada vegada és més urgent una pedagogia del diàleg i un esforç constant per educar en el diàleg i per al diàleg, des de la infantesa, a les famílies, a les escoles, a les parròquies, als llocs de lleure. Haurem de propiciar uns espais de trobada, d'intercanvi, de descobriment de l'altre, de respecte i de tolerància. Cal una pedagogia que ens ajudi a superar les pors i a acollir l'altre, que no és un estrany sinó un germà.
I per acabar aquestes notes sobre la immigració, voldria expressar tres desigs: un cor obert i acollidor per part dels autòctons, un esperit d'integració per part dels nouvinguts i la col•laboració lleial per part de les institucions.
El primer desig és que tinguem un cor obert i acollidor. Ho vaig dir en l'homilia de la meva entrada a la diòcesi i és per a mi un compromís constant: "Considero que hem d'estar molt atents a la Catalunya real, que té com a fonament la cultura cristiana mil•lenària a la qual s'han anat integrant totes les aportacions dels pobles i de les immigracions al llarg de la seva història sobre la base del seu humus propi i genuí, del seu substrat vital. Un substrat vital amb una excepcional capacitat integradora."
El segon desig és que les poblacions immigrades puguin viure uns processos d'inserció social en tots els ordres, de tal manera que s'eviti la formació de guetos culturals, lingüístics o socials. És imprescindible, també, que l'immigrant que ve tingui una mentalitat oberta per assumir i integrar els elements propis de la cultura i de la societat que l'acull. Sense perdre la pròpia identitat, però sense tancar-se a la nova situació vital en què es troba. Amb un esforç personal, sincer i amb l'ajut dels qui l'acullen. En aquesta línia estan ja treballant responsables de la nostra terra, que cerquen de plantejar-se aquest repte amb lucidesa, evitant per exemple els guetos urbanístics. Aquest sembla que és un bon camí.
El tercer desig és que hi hagi una col•laboració institucional efectiva entre les administracions i les diferents institucions. En aquest sentit, la nostra diòcesi, amb les seves parròquies, les seves escoles, les seves obres socials, els seus moviments de formació i els seus grups de voluntariat ha fet i pot fer una col•laboració important. Estem al servei de l'Església i de la societat, però no com a competidors ni com a rivals. Simplement, amb una actitud de servei i col•laboració davant d'un repte de gran transcendència per al present i el futur de la nostra societat.
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa