La globalització és avui un fenomen veritablement universal. Els mitjans de comunicació de tota mena han escurçat les distàncies i cada vegada se’ns imposa més el fet que, com ha dit un teòric de la comunicació, tota la terra ha esdevingut una aldea global.
Aquest fet pot tenir conseqüències positives, com el major coneixement entre els pobles i l’acostament entre aquests, però també pot tenir un efecte negatiu: el que podríem qualificar com la colonització cultural, l’anivellament de les tradicions i les identitats dels pobles. Per això, em sembla que no tenir cura de les pròpies tradicions i renunciar a viure-les –com a expressió de la pròpia identitat com a poble- esdevindria una actitud suïcida. Per això, em sembla que cal demanar que tots fem un esforç per mantenir ben vives les nostres tradicions en tot allò que tenen de bo, de bell i d’humà.
En parlar de tradicions podem dir que també parlem de cultura. I em ve a la memòria aquell memorable discurs de Joan Pau II davant la UNESCO en el qual va dir que la cultura és una expressió privilegiada de la sobirania de cada poble y que la dimensió cultural adquireix un gruix particular com a punt de força per a la resistència als actes d’agressió o als actes de domini que condicionen la llibertat d’un país: la cultura constitueix la garantia de conservació de la identitat d’un poble, expressa i promou la seva sobirania espiritual.
Aquesta sobirania espiritual em sembla que és com el cor de la identitat cultural. En aquest sentit, no hem d’oblidar que Catalunya és un país de tradició i d’arrels cristianes. És ben cert que la societat actual es cada vegada més plural, especialment en l’aspecte religiós, i també és cert que en un món globalitzat les informacions arriben en temps real. Però el reconeixement d’aquesta pluralitat no ha de significar l’oblit o l’abandó de les nostres arrels cristianes. Aquestes arrels han donat bons fruits en el passat i encara en poden donar molts més en el present i en el futur. Els bisbes catalans varen reflexionar sobre aquest i altres aspectes de la nostra vida col·lectiva en el document titulat “Arrels cristianes de Catalunya” (1995).
En aquests moments, em sembla que hauríem de valorar molt més la dimensió religiosa de la cultura. Aquesta tasca és molt important i urgent, davant la imposició d’un models de vida allunyats de les arrels cristianes. No defenso cap mena de limitació que pugui anar contra la llibertat personal i la llibertat religiosa, però sí que demano una proposta de les tradicions cristianes sense complexos. I actualitzant-les i millorant-les, si cal. Es tracta de mostrar amb el testimoni i amb fets que, la nostra tradició cristiana és generadora d’una bona qualitat de vida, tant a escala individual com a escala social. Diu l’Evangeli que l’arbre es coneix pels seus fruits.
Crec que no és exagerat afirmar que si deixem perdre les nostres tradicions, també la nostra identitat s’anirà diluint mica en mica. Seria una llàstima que la festa de Tots els Sants i la commemoració dels nostres fidels difunts, amb tota la implicació que contenen de comunió i esperança en la vida eterna, acabessin desvirtuades pel un divertimento de caire infantil com és Halloween, o que les celebracions cristianes de Nadal i Pasqua esdevinguin simplement les vacances d’hivern i de primavera.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa