Avui celebra l’Església la Conversió de Sant Pau, que enguany té una especial rellevància pel fet de coincidir en diumenge i per celebrar-se dins de l’Any Jubilar dedicat al gran missioner amb motiu del bimil·lenari del seu naixement.
No és freqüent que l’Església situï els seus sants en el calendari amb motiu del fet de la seva conversió. Com és sabut, com a norma general celebrem els sants i santes en el dia de la seva mort, mort que, als ulls de la fe, no comporta la fi de l’existència, sinó un naixement. Per això en l’espiritualitat cristiana el dia de la mort és un “dies natalis”, un veritable naixement a la vida eterna. Aquella “major naixença” de què parla el nostre poeta Joan Maragall.
Per què, doncs, l’Església celebra la Conversió del gran apòstol dels gentils? La resposta apareix amb claredat meridiana: perquè l’encontre de Pau amb Crist en el camí de Damasc fou el fet decisiu de la seva vida. Pau viurà de l’impacte que la visió del Senyor ressuscitat produí en la seva ànima i amb aquest fet legitimarà la seva condició d’apòstol i la seva vocació de donar testimoni del Crist davant del món. Pau se sap enviat per Crist al món; se sent apòstol per vocació, això és, per una crida especial del Senyor.
En el meu ministeri tinc moltes ocasions de pensar en Sant Pau, també per la circumstància de ser el patró dels Cursets de Cristiandat, un dels camps del meu ministeri com a sacerdot i com a bisbe. I cada cop veig més clar allò que és evident per a tot aquell que s’ha apropat a Pau: que és el model del veritable evangelitzador. Precisament per això: perquè el seu encontre amb Crist li canvià la vida; perquè l’experiència que Crist viu i el coneix i l’estima, l’empeny a no tenir por i a confiar en la seva missió. Pau proclama el Crist a ciutats com Corint i Roma, que en aquell temps eren dos mosaics d’ètnies, cultures i cultes, força semblants a les ciutats del nostre món occidental.
Fóra interessant descriure els perfils de l’evangelitzador tal com a apareixen a la vida de Pau. Tan sols em fixaré en un: el seu total lliurament al Crist, la seva plena confiança en el Senyor. Benet XVI, en obrir el Jubileu Paulí a la basílica dedicada a Roma al gran apòstol, diu que “els extraordinaris resultats apostòlics que assolí no s’han d’atribuir a una brillant retòrica o a refinades estratègies apologètiques i missioneres. L’èxit del seu apostolat depèn, sobretot, del seu compromís personal a anunciar l’Evangeli amb total entrega a Crist; entrega que no temia perills, ni dificultats, ni persecucions”.
D’això el Papa en deduïa una lliçó important per a tots els cristians, especialment actual avui, quan tanquem la Setmana de Pregària per la Unitat: “L’acció de l’Església és tan sols creïble i eficaç en la mesura en què els qui en formen part estan disposats a pagar personalment la seva fidelitat al Crist, en qualsevol circumstància. Allà on manca aquesta disponibilitat, manca l’argument decisiu de la veritat, del qual l’Església mateixa en depèn”.
En el seu camí vers Damasc, Pau caigué del cavall, encegat per la llum divina, es passà sense vacil·lar al Crucificat i el seguí sense fer marxa enrere. Visqué i treballà pel Crist; per ell sofrí i per ell morí. El seu exemple és totalment actual i és un model a imitar pels servidors de l’Evangeli de tots els temps.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa