Els quaranta dies de la Quaresma ens recorden els quaranta anys del poble escollit al desert fent camí vers la Terra Promesa; també foren quaranta els dies de camí del profeta Elies per a arribar a la muntanya de Déu, l’Horeb; ens recorden sobretot els quaranta dies que Jesús va passar al desert. L’evangeli del primer diumenge de Quaresma ens porta amb Jesús al desert. Jesús, al desert, fou temptat per Satanàs. Jesús no va tenir pecat però va passar per la temptació. L’evangeli de sant Marc ho diu molt sòbriament i no detalla en què varen consistir les temptacions del Maligne. D’altres evangelistes –sant Mateu i sant Lluc- ho expliquen amb més detall.
¿Té sentit la temptació per l’home d’avui? Potser algú contestaria que no. Per a l’home autònom, per a l’home senyor de la seva llibertat, la temptació sembla que no té sentit. La seva llibertat és el valor suprem. I malgrat tot, el cristianisme ens diu que som temptats. És una manera de dir-nos que som lliures però que la nostra llibertat no és la realitat suprema.
Per això he titulat aquesta reflexió del primer diumenge de Quaresma com la utilitat de la temptació. A la Bíblia la temptació és més una instigació vinguda de l’exterior que no pas un moviment interior, fins i tot tractant-se de temptacions de la pròpia concupiscència. A l’home el tempten el Diable, els altres i la pròpia concupiscència que és la tendència al pecat. Déu, en canvi, en lloc de temptar, el que fa és provar. En el relat del paradís, la fruita prohibida posa a prova l’home, però el qui l’arrossega cap el pecat és el Maligne. Abraham és provat per Déu. El mateix li esdevé a Job: Déu permet a Satanàs que el posi a prova.
Les relacions de l’home amb Déu són una història d’amor. I fins en l’amor humà existeixen les proves per a mesurar si és de veritat. Les proves, les temptacions purifiquen l’home i l’uneixen més estretament amb Déu. ¿Quants sants, en passar per una malaltia llarga, han trobat el camí per orientar la seva vida vers la santedat!
Per a Jesucrist el període del desert i les seves temptacions varen ser l’ocasió per a consolidar el seu messianisme com el del servent sofrent de Jahvé, com el messianisme de la creu. La vida humana és com un desert ple de proves. Contemplar aquest episodi de les temptacions de Jesús ens ensenya i ens ajuda a superar les nostres pròpies temptacions.
La temptació ens fa prendre consciència de la nostra llibertat, de la nostra limitació i de la nostra responsabilitat davant d’Aquell que ens demanarà comptes. Una utilitat de la temptació és que no ens considerem déus. Una altra utilitat és que ens reconeguem fràgils i febles i propensos al mal. La temptació, en definitiva, ens guareix de l’orgull, de la presumpció i de la temeritat. Ens fa ser humils, que és una qüestió cabdal en la vida cristiana.
Per això he parlat de la utilitat de la temptació. Que pugui ser útil no significa que sigui agradable. Però la temptació és una realitat inevitable. Tan inevitable com ésser lliures.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa