L'evangelització és el primer servei i el millor que l'Església pot oferir a la societat. Però en els nostres ambients constatem que no es fàcil manifestar-se com a cristians ni parlar de Déu, i molt menys de l'Església. Per portar a terme la missió evangelitzadora necessitarem grans dosis de realisme i d'humilitat, i també superar la temptació del desànim o de replegar-nos restant a la defensiva. Caldrà prendre la iniciativa amb propostes clares i directes.
Tanmateix, com podrem evangelitzar qui no creu en Déu? Com parlar de salvació a qui no creu tenir-ne cap necessitat i no vol que ningú el salvi? Al marge de declaracions fetes de vegades en un clima de polèmica i, com s'acostuma a dir, sobretot de cara a la galeria, convé situar el diàleg pastoral en un clima de respecte i autenticitat, exempt dels perills de l'espectacularitat i la lluita dialèctica que porta que hi hagi uns vencedors i uns vençuts.
En aquest ambient és molt important descobrir punts de trobada no només amb els creients allunyats sinó també amb els indiferents i amb els ateus i agnòstics. Aquests punts de trobada no estan lluny de les aspiracions profundes dels nostres contemporanis, que no es diferencien gaire de les aspiracions dels homes i les dones de qualsevol època.
Es poden assenyalar alguns elements en els que coincideixen els éssers humans de qualsevol època i lloc. Són el sentit de la vida, la recerca de la felicitat, la recerca de reconeixement i estimació, i la necessitat de relació i companyia. Són elements essencials de tot ésser humà que poden ajudar en el procés de la trobada amb Déu. Els explico amb cert detall en la carta pastoral que acompanya el nostre Pla Pastoral Diocesà.
Ara, però, em limitaré a remarcar la importància que, en el diàleg, tinguem sempre aquella pedagogia de Crist en l'Evangeli, que és també el nucli del seu missatge: Déu ens mira amb un amor entranyable i infinit i, respectant la nostra llibertat, ens crida a la perfecció i ens ajuda eficaçment a assolir-la. Jesús ens ho dirà en el Sermó de la Muntanya, que culmina amb l'ideal màxim de perfecció: "Sigueu perfectes com és perfecte el vostre Pare celestial". Aquesta ha de ser la pedagogia genuïna de la nostra acció evangelitzadora.
La paràbola del sembrador resulta particularment il•luminadora per atansar-nos als destinataris de l'enviament. Jesús valora l'eficàcia de la Paraula del Regne de Déu, que és la llavor. La Paraula cau en diversos terrenys, és a dir, se situa davant diversos grups humans. La terra en què cau la llavor són l'home i la dona, que han estat fets per acollir la Paraula. Terreny i llavor han estat creats l'un per a l'altre. L'home es converteix en una estepa àrida -en un desert- si talla la seva relació amb la Paraula. I no manquen aquests deserts en el món d'avui...
El sembrador no podria sortir a sembrar si no tingués la confiança que alguna llavor produirà fruit abundós. Tots els qui treballem en la missió de l'Església necessitem tenir aquesta confiança del sembrador, que en el fons és confiança en Crist i en la seva Paraula. Una Paraula que es troba i s'entrecreua amb les aspiracions de l'home, amb els seus problemes i els seus pecats, i també amb les seves virtuts, el seu desig de salvació i les seves realitzacions en el camp personal i social.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa