Aquest any la Pasqua arribarà força avançada en el calendari: la celebrarem el dia 23 de març. Per això també s’avança el temps de preparació, la Quaresma, que iniciarem el proper 6 de febrer, Dimecres de Cendra. He pensat, en aquests escrits setmanals, repassar durant uns diumenges el sentit d’aquest temps litúrgic i les pràctiques quaresmals, intentant remarcar el sentit que poden tenir per al cristià d’avui, seguint, en això, el pensament de Benet XVI, sobretot en la seva recent encíclica Salvats en esperança.
I en aquest primer escrit em faig una pregunta: té sentit encara la Quaresma? Quin sentit pot tenir per al cristià d’avui, per a les comunitats cristianes actuals? En començar la Quaresma ens hem de fer càrrec d’algunes dificultats per poder-les superar. Una dificultat és el poc ressò social que avui té aquest temps, en contrast amb altres èpoques. S’ha parlat d’una feblesa institucional de l’Església en la nostra societat, un fet innegable que té moltes manifestacions. El que avui té ressò és el carnestoltes, tot i que poques persones es deuen adonar del sentit etimològic d’aquesta paraula, que ens remet al dejuni i l’abstinència de carn del temps de Quaresma.
En aquest clima, és bo evocar el sentit de la Quaresma. En el món d’avui, ple de perplexitats, de desencisos i de frivolitats, nosaltres creiem que també aquest nostre món troba la veritable llum de la vida en els fets i en el missatge de Jesús. I per això creiem que cada persona i cada grup humà, malgrat les fragilitats i les foscors personals i institucionals en què ens movem, estan cridats, també ara, a acollir Jesucrist i el seu Evangeli, a participar de la Pasqua de Jesús i a trobar en ell la vida i l’esperança.
La Quaresma és un temps de desert espiritual, és una exercitació de la condició de cristians. És també un temps de conversió: una crida a penedir-nos i a convertir-nos al Déu de l’amor i del perdó, que ha fet la seva obra en Jesucrist per a la salvació de la humanitat. És un temps de reflexió i d’austeritat, però no per cap masoquisme, sinó amb la finalitat positiva d’orientar constantment la nostra vida cap a Déu i davant Déu.
La Quaresma, en aquest sentit, és una crida a plantejar-nos la qüestió fonamental com a creients i com a cristians: el misteri de Déu. Les persones necessitem tenir esperances –més grans o més petites- que dia a dia ens mantinguin en camí. Però també necessiten viure d’una gran esperança, que ha de superar tota la resta. Com diu Benet XVI, “aquesta gran esperança només pot ser Déu, que abraça l’univers i ens pot proposar i donar el que nosaltres mateixos no podem aconseguir. Déu és el fonament de l’esperança, el Déu que té un rostre humà i ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt” (Spe salvi, 31).
Per a nosaltres la conversió quaresmal consisteix sobretot a girar-nos –etimologia de la paraula conversió- vers Jesucrist, a reorientar-nos cap a ell, a fer que tota la nostra vida trobi el seu sentit i un dia el seu ple acompliment en la mort i la resurrecció de Jesús, de la qual participem pel sagrament del baptisme.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
I en aquest primer escrit em faig una pregunta: té sentit encara la Quaresma? Quin sentit pot tenir per al cristià d’avui, per a les comunitats cristianes actuals? En començar la Quaresma ens hem de fer càrrec d’algunes dificultats per poder-les superar. Una dificultat és el poc ressò social que avui té aquest temps, en contrast amb altres èpoques. S’ha parlat d’una feblesa institucional de l’Església en la nostra societat, un fet innegable que té moltes manifestacions. El que avui té ressò és el carnestoltes, tot i que poques persones es deuen adonar del sentit etimològic d’aquesta paraula, que ens remet al dejuni i l’abstinència de carn del temps de Quaresma.
En aquest clima, és bo evocar el sentit de la Quaresma. En el món d’avui, ple de perplexitats, de desencisos i de frivolitats, nosaltres creiem que també aquest nostre món troba la veritable llum de la vida en els fets i en el missatge de Jesús. I per això creiem que cada persona i cada grup humà, malgrat les fragilitats i les foscors personals i institucionals en què ens movem, estan cridats, també ara, a acollir Jesucrist i el seu Evangeli, a participar de la Pasqua de Jesús i a trobar en ell la vida i l’esperança.
La Quaresma és un temps de desert espiritual, és una exercitació de la condició de cristians. És també un temps de conversió: una crida a penedir-nos i a convertir-nos al Déu de l’amor i del perdó, que ha fet la seva obra en Jesucrist per a la salvació de la humanitat. És un temps de reflexió i d’austeritat, però no per cap masoquisme, sinó amb la finalitat positiva d’orientar constantment la nostra vida cap a Déu i davant Déu.
La Quaresma, en aquest sentit, és una crida a plantejar-nos la qüestió fonamental com a creients i com a cristians: el misteri de Déu. Les persones necessitem tenir esperances –més grans o més petites- que dia a dia ens mantinguin en camí. Però també necessiten viure d’una gran esperança, que ha de superar tota la resta. Com diu Benet XVI, “aquesta gran esperança només pot ser Déu, que abraça l’univers i ens pot proposar i donar el que nosaltres mateixos no podem aconseguir. Déu és el fonament de l’esperança, el Déu que té un rostre humà i ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt” (Spe salvi, 31).
Per a nosaltres la conversió quaresmal consisteix sobretot a girar-nos –etimologia de la paraula conversió- vers Jesucrist, a reorientar-nos cap a ell, a fer que tota la nostra vida trobi el seu sentit i un dia el seu ple acompliment en la mort i la resurrecció de Jesús, de la qual participem pel sagrament del baptisme.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa