En el marc social en què vivim actualment, fortament marcat pels valors de la tolerància, la convivència i el respecte, no hi manquen veus que es pregunten sobre la validesa de la missió d'evangelitzar entre els cristians i els no-cristians en ple segle XXI. Hi ha qui proposa substituir la missió per dues línies de reflexió i d'acció: d’una banda, el diàleg interreligiós i, de l’altra, la promoció del desenvolupament humà en els seus múltiples aspectes. Una proposta de conversió, es diu, es podria interpretar com una intromissió en la consciència i en la llibertat personal. No són tots els camins igualment vàlids per trobar la salvació? Hi ha qui es pregunta si té sentit la missió en el moment actual, deia Joan Pau II en la seva encíclica La missió del Redemptor.
És indubtable la importància del respecte a la llibertat i a la consciència. I recordem també el valor que l'Església dóna tant al diàleg interreligiós com a la promoció del desenvolupament humà. Però això no significa que la missió quedi anul•lada. La carta encíclica de Joan Pau II que he citat comença afirmant que "la missió de Crist redemptor, confiada a l'Església, és encara molt lluny d'haver-se complert. Al final del segon mil•lenni després de la vinguda de Crist, una mirada de conjunt a la humanitat demostra que aquesta missió està començant i que hem de comprometre'ns amb totes les nostres energies al seu servei".
La missió és una responsabilitat i un compromís de tota l'Església i de cada un dels seus membres, segons la seva funció i segons els carismes rebuts. Però la pregunta que desitgem respondre en el Pla Pastoral és aquesta: què ens demana, ara i aquí, la missió d'evangelitzar, de donar a conèixer i fer present Crist a la nostra diòcesi de Terrassa?
Vivim en un país d'antiga cristiandat, però a causa del secularisme creixent ens trobem, d’una banda, amb diversos contexts aliens a Crist i al seu missatge i, d'altra banda, el fenomen migratori dels últims anys fa que convisquem amb grups humans que tampoc no coneixen Jesús i el seu Evangeli. Afortunadament, abunden també entre nosaltres les comunitats cristianes amb molta vitalitat. Alhora, constatem la necessitat d'una nova evangelització d'amplis sectors que han perdut el sentit de la fe, encara que visquin en un marc cultural cristià.
Què hem de fer, doncs, davant d'una situació com aquesta? Em sembla important subratllar la importància de la paraula i del testimoniatge en aquest context pastoral, en el qual es fa necessària una nova evangelització. La teologia pastoral més recent, en parlar del testimoniatge cristià, no proposa només el testimoni de la paraula, sinó que també es refereix al testimoniatge de la vida. Pau VI va destacar la importància del testimoniatge de vida en la Evangelii Nuntiandi, arribant a afirmar que "la Bona Nova ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoniatge" (EN 21).
Em sembla que aquest punt té una especial importància en aquests moments i davant de la crisi de fe dels nostres ambients. En aquest món d'avui, tan saturat d'imatges i de paraules, el que més necessitem són els fets coherents amb l'Evangeli. És el millor que podem fer al servei de Jesucrist i del seu Evangeli, ara i aquí: obres d'amor al servei de tots aquells als quals puguem arribar, però sobretot dels més petits, dels més oblidats del món i de la societat.
El testimoniatge de la paraula i el de la vida s'expliciten i es complementen mútuament. Un i altre han de donar-se amb senzillesa, naturalitat i coherència. El testimoniatge de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoniatge de la paraula. El testimoniatge de la paraula projecta llum, força i rotunditat al testimoniatge de vida.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa