El segon diumenge de Quaresma ens ofereix cada any el relat de la Transfiguració del Senyor, amb matisos particulars de cada evangelista. Aquest any escoltem el relat de Lluc, que el situa en un context d’oració personal de Crist en comunicació filial amb el Pare. Lluc és l’únic que fa referència a la glòria de Jesús, anticipació de la seva resurrecció.
Jesús porta Pere, Jaume i Joan dalt d’una muntanya per pregar. I, mentre prega, l’aspecte del seu rostre canvia i els seus vestits brillen amb una blancor fulgurant. Això s’esdevé uns dies després del primer anunci de la seva passió i mort, un anunci que provoca una certa crisi entre els apòstols, fins al punt que el Mestre ha de corregir seriosament Pere. Després del desconcert i desànim dels apòstols, Jesús porta els tres apòstols més íntims dalt de la muntanya per pregar.
I en aquesta trobada de Crist amb el Pare es produeix la Transfiguració, la manifestació de la glòria divina a través de la seva humanitat, com una llum que anticipa la glòria de la resurrecció.
La Transfiguració del Senyor és l’antítesi de les temptacions del desert. El prefaci de la festa de la Transfiguració resumeix admirablement el misteri contingut en aquest fet: Crist, el Senyor, “va voler revelar la seva glòria davant d’uns testimonis escollits, fent resplendir gloriosament el seu cos igual al nostre; així allunyava dels seus deixebles l’escàndol de la Creu i anunciava que en tot el cos de l’Església es realitzaria la Transfiguració acomplerta en el seu cap”.
Un ensenyament clar d’aquest episodi indica que tot cristià, en la trobada amb Déu en la pregària, hauria d’experimentar una transformació semblant a la del Senyor. Una pregària que transfigura, una trobada amb el Pare en l’Esperit Sant que reflecteix la glòria de la divinitat.
Per poder ser testimoni viu de Déu, en un món marcat per l’absència i el silenci de Déu, el cristià necessita viure una experiència viva i personal de Déu. L’oració és trobada amb Déu, és relació personal i filial amb Déu, a la llum de la fe i de l’amor. Jesús és el nostre model d’oració. Contemplem-lo unit al Pare, en diàleg d’amor, en lliurament filial, en fidelitat a la seva missió. Pregar sempre és estar prop del Pare, amb Crist, en l’Esperit Sant. Conscients de la seva presència en la nostra vida, lloant-lo, donant-li gràcies, demanant-li ajuda.
Molt sovint he recomanat als joves que l’eucaristia dominical i una estona de pregària cada dia és el mínim que es pot esperar d’un jove cristià. Només des de la trobada amb Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, en la pregària, només des de la força que ens dona Crist en l’eucaristia, podem obrir-nos a la llum, podem ser transparència del Crist, podem ser testimonis seus enmig del món. En aquesta trobada de l’oració rebrem la força per vèncer les temptacions i mantenir-nos fidels en el camí que el Pare ens assenyala.
La Transfiguració porta aquella llum i aquella força de què tenen necessitat els deixebles després d’haver escoltat el Mestre parlant de la seva creu i de la que havien de portar els seus seguidors. Després de dir que el seu camí és el de la Passió, anuncia que aquest ha de ser també el dels seus deixebles. Per això cada deixeble ha de “prendre la seva creu i negar-se a si mateix”. Perquè aquest és el camí que també porta a la Resurrecció.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa