Aquest diumenge de la Santíssima Trinitat celebrem a l'Església catòlica la jornada "Pro Orantibus", és a dir, per aquelles i aquells que preguen, que dediquen la seva vida a la pregària per l'Església i pel món. Aquest any s'ha escollit aquest lema: "Els monestirs: escoles de fe en el cor de l'Església i del món".
El passat dia 23 de maig, vaig visitar el carmel teresià de la Roca del Vallès per presidir el capítol d'elecció d'una nova priora de la comunitat. Considero un aspecte important del meu servei com a bisbe les visites a les comunitats monàstiques de la nostra diòcesi. Procuro fer-me present en totes elles, aprofitant totes les ocasions que trobo per fer-ho.
Durant la visita, les carmelites m’explicaven que aquests darrers anys s'han construir unes noves vies de circulació que passen molt a prop del cenobi, i per això, en el dia a dia de la seva vida contemplativa no els manca com a teló de fons la remor del trànsit, sobretot en algunes hores concretes. No protestaven per aquest fet. La reflexió ens portà a la conclusió que han de ser contemplatives enmig de l'asfalt, i que aquest fet els recordava la seva vocació de pregar Déu per les necessitats d'aquest món en què elles i nosaltres vivim.
Des del record d’aquesta visita recent, i en la celebració d’aquesta jornada de les religioses i els religiosos de vida claustral o contemplativa, crec que és just recordar que aquestes institucions honoren l'Església i fan un gran servei al món. El Concili Vaticà II ho va dir clarament: "Els instituts que estan totalment dedicats a la contemplació, de tal manera que llurs membres s'ocupen només de Déu en la solitud i el silenci, en la pregària assídua i en la penitència coratjosa, conserven sempre un lloc eminent en el Cos místic de Crist, en el qual 'no tots els membres tenen la mateixa funció' (Rm 12,4), per molt urgent que sigui la necessitat d'un apostolat actiu" (PC 7).
Les dones i els homes que viuen aquesta vocació són un signe que apunta vers la transcendència i vers Déu. En un món secularitzat, que ens invita a mirar i a viure arran de terra, elles i ells són una crida constant a aixecar la mirada, a mirar vers al cel i a aixecar el nivell dels nostres horitzons vitals. Són testimonis de Déu i mestres de la fe. Per això els monestirs són escoles de vida cristiana. Ho han estat en el passat -penseu en la influència dels monestirs benedictins o cistercencs en la configuració d'Europa- i estan cridats a ser-ho també en el present. Ni espiritualment ni humanament aquestes comunitats viuen ocioses, sinó que viuen del seu treball -segons el lema benedictí "Ora et labora"- i dediquen moltes hores del dia a la pregària de lloança a Déu i d'intercessió pels seus germans i germanes del món.
Escoles de fe en el cor de l’Església i del món. Encara que pugui semblar estrany a qui desconegui aquestes comunitats contemplatives, el Senyor continua cridant, i no falten joves que ho deixen tot per seguir-lo a través d’aquest camí i són capaços de tancar-se dins dels murs d’un convent per portar una vida de treball i oració, amb radicalitat i entrega només al servei de Déu i dels germans des de la pregària.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
El passat dia 23 de maig, vaig visitar el carmel teresià de la Roca del Vallès per presidir el capítol d'elecció d'una nova priora de la comunitat. Considero un aspecte important del meu servei com a bisbe les visites a les comunitats monàstiques de la nostra diòcesi. Procuro fer-me present en totes elles, aprofitant totes les ocasions que trobo per fer-ho.
Durant la visita, les carmelites m’explicaven que aquests darrers anys s'han construir unes noves vies de circulació que passen molt a prop del cenobi, i per això, en el dia a dia de la seva vida contemplativa no els manca com a teló de fons la remor del trànsit, sobretot en algunes hores concretes. No protestaven per aquest fet. La reflexió ens portà a la conclusió que han de ser contemplatives enmig de l'asfalt, i que aquest fet els recordava la seva vocació de pregar Déu per les necessitats d'aquest món en què elles i nosaltres vivim.
Des del record d’aquesta visita recent, i en la celebració d’aquesta jornada de les religioses i els religiosos de vida claustral o contemplativa, crec que és just recordar que aquestes institucions honoren l'Església i fan un gran servei al món. El Concili Vaticà II ho va dir clarament: "Els instituts que estan totalment dedicats a la contemplació, de tal manera que llurs membres s'ocupen només de Déu en la solitud i el silenci, en la pregària assídua i en la penitència coratjosa, conserven sempre un lloc eminent en el Cos místic de Crist, en el qual 'no tots els membres tenen la mateixa funció' (Rm 12,4), per molt urgent que sigui la necessitat d'un apostolat actiu" (PC 7).
Les dones i els homes que viuen aquesta vocació són un signe que apunta vers la transcendència i vers Déu. En un món secularitzat, que ens invita a mirar i a viure arran de terra, elles i ells són una crida constant a aixecar la mirada, a mirar vers al cel i a aixecar el nivell dels nostres horitzons vitals. Són testimonis de Déu i mestres de la fe. Per això els monestirs són escoles de vida cristiana. Ho han estat en el passat -penseu en la influència dels monestirs benedictins o cistercencs en la configuració d'Europa- i estan cridats a ser-ho també en el present. Ni espiritualment ni humanament aquestes comunitats viuen ocioses, sinó que viuen del seu treball -segons el lema benedictí "Ora et labora"- i dediquen moltes hores del dia a la pregària de lloança a Déu i d'intercessió pels seus germans i germanes del món.
Escoles de fe en el cor de l’Església i del món. Encara que pugui semblar estrany a qui desconegui aquestes comunitats contemplatives, el Senyor continua cridant, i no falten joves que ho deixen tot per seguir-lo a través d’aquest camí i són capaços de tancar-se dins dels murs d’un convent per portar una vida de treball i oració, amb radicalitat i entrega només al servei de Déu i dels germans des de la pregària.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa