Joan Baptista, juntament amb el profeta Isaïes i la Verge Maria, són les tres grans figures que l’Església posa davant dels nostres ulls en el camí vers la celebració del Nadal. L’evangeli del tercer diumenge d’Advent ens presenta la resposta de Joan quan alguns li pregunten sobre la seva identitat.
Joan contestà sense cap reserva: “Jo no sóc el Messies, ni Elies, ni el Profeta”. Ell es defineix humilment com l’herald de Jesucrist: “Sóc una veu que crida en el desert: Aplaneu el camí del Senyor”. I per això, donant testimoni de Crist, afegeix: “Tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat”.
“Tot i que no el coneixeu ja el teniu entre vosaltres”. Ressonen aquestes paraules com a molt apropiades per aquests nostres països d’antiga tradició cristiana, però que viuen una crisi profunda de la fe i de la pràctica religiosa. Entre nosaltres hi ha un a qui molts no coneixen i altres coneixem insuficientment. Què podem – i què hem - de fer els qui ens confessem cristians?”.
Joan Baptista ens dóna una indicació preciosa. Abans que res, reconèixer que nosaltres no som la llum. Com Joan que “no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni”. Els cristians, l’Església sencera, avui i aquí, ha de seguir essent la veu que, enmig del desert del món, segueix dient que no és en ella en qui els homes i dones d’avui s’han de fixar, sinó en el Crist. L’Església, com Joan, està cridada a ser l’herald de Jesucrist. El Concili Vaticà II comença la seva constitució sobre l’Església amb les paraules “Lumen gentium” (“Llum dels pobles”), però aquestes paraules no són per a definir l’Església mateixa, sinó el Crist, de qui l’Església es reconeix com a “sagrament”, és a dir, com a signe i instrument eficaç. “Crist és la llum dels pobles”, així comença el document central del Concili Vaticà II.
Benet XVI, que assistí al Concili com un jove teòleg i assessor del cardenal Frings, a la seva visita a Barcelona, en l’homilia de la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, feu aquesta afirmació que evidencia in cop més la seva condició de mestre de la fe i savi professor de teologia: “l’Església no té consistència per ella mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat en total servei al seu mandat”.
El nostre món valora que l’Església doni “testimoni de la llum” i no d’ella mateixa. Que parli més de Jesucrist i menys d’ella mateixa. La nit de Nadal ressonaran les paraules del profeta Isaïes: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.
Nosaltres som aquest poble, aquesta Església que ha de ser el signe d’Aquell que és la Llum del món: “Mentre sóc en el món, sóc la Llum del món”.
El nostre temps ens demana de ser humils testimonis, però també testimonis convençuts de Crist a la universitat, a l’oficina, al taller, a les diferents ocupacions i als diferents ambients. Testimonis amb els fets, que és sabut que la predicació de l’anomenat “fra exemple” és la més convincent; però també testimonis amb la paraula, si arriba el cas. Viure en Crist i transparentar el Crist. No imposar la fe, però sí proposar-la. En definitiva, podem ser testimonis decidits per una raó: perquè sabem que no ens prediquem nosaltres mateixos, sinó el Crist.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa